divendres, 4 d’agost de 2017

La franquesa d'Abraham Rivas

Abraham Rivas presenta "Cançons de la roba estesa". Foto promocional de Jorge Molina

Crec recordar que vaig escoltar per primera vegada Abraham Rivas a Manises, quan Xavier Morant m’ensenyava les cançons que havien fet conjuntament per aquell notable “Revolutum”, un disc que possiblement no tingué el recorregut que mereixia. Anys enrere, però, ja me n’havia parlat del potencial del músic afincat a Xàtiva, quan l’acompanyava en directes i gravacions.

Des d’aleshores, el treball en solitari de Rivas és ferm per a un intèrpret que per damunt de tot és músic; i dels més sol·licitats (teclats, flauta, saxo…). ÒscarBriz, Musicants, Josep Maravilla, Ona Nua o Àlvar Carpi, entre d’altres, han comptat o compten amb ell per a directes i discos.

Aquest “Cançons de la roba estesa” (Mésdemil) arriba en un bon moment per a un segment de públic i artistes –potser encara reduït– que ja no li fa ois als cantautors pop: Aquests solistes del segle XXI que ens expliquen històries sense més reivindicació que la pròpia poesia i les ganes d’oferir un relat honrat, de composicions musicals ambicioses, on la producció i els arranjaments brillen i molt. (Sí, eixa part que molts grups i músics ignoren o deixen per al final, just quan xafen l’estudi per gravar).

Trobar-se al Josep Pérez (Ona Nua) és una sort per que fa als arranjaments. Un compositor que tracta els temes de forma artesanal i els detalls que confecciona –xiulits sintetitzats, pianos, guitarres sinuoses, o raspades efímeres– fan de cada cançó un ric vestit de colors. També hi té molt a vore en el resultat l’experimentat Toni García en l’enregistrament del disc.

De les lletres cal parlar, i tant. No espereu tornades fàcils ni continguts volàtils. Perquè Abraham Rivas esculpeix si vol històries complexes, com la vida. La vida dels records familiars, dels secrets amagats, dels moments més tendres i bonics de l’existència. Diu Rivas que volia expressar-se sense amagatalls, contant la veritat. “Lliureu-ho tot al vent, al vent de la roba estesa. Tot al vent. Que no és temps que estalvieu res al vent que mou la roba estesa. Ara és el moment. Si us preocupava el temps és el moment. Abans que cap oblit, que cap oblit asseque la roba estesa”.

L’expressió ‘hi ha roba estesa’ és un codi oral per no parlar de segons quines coses davant de fills, amics o familiars. El músic afirma que la paternitat li ha marcat la creació d’aquest disc. “És l’espurna, encara que la temàtica és transversal”, apunta Rivas. Un fet que per a molts artistes es tradueix en la concepció d’un arxiu vital retrospectiu o en un nou inici. I Abraham Rivas aprofita l’esplèndida musicació dels poemes per recordar, amb franquesa, històries de iaos, de silencis, d’enganys, de pors i recriminacions i de passatges temporals bells i tendres com en “Sigues la primavera” (feia temps que no escoltava una cançó capaç amb les guitarres de traslladar-me al passat, a eixa habitació de persiana baixada i sol badant el plàstic, entre escletxes. O vivint els primers ponents al camp o a la mar, preludi de l’estiu).


El cap d’Abraham Rivas té molt encara per musicar i escriure. Un cap que bull com el de l’arquer Colós de Miquel Guillem, que il·lustra la portada del disc. Igual és l’hora de fer com Rivas i traure dels nostres cervells els secrets, allò que per por no volem explicar. La sinceritat truca a la porta de la música en valencià.

Publicat a la revista Saó de Juny de 2017


A propòsit d'Apa

Apa, al centre, envoltat de grans músics

Una visita al segell Mésdemil em va permetre conèixer in situ la feina que fan Carme i Andreu Laguarda, Tubal Perales i Ramir Calvo, tant a l’estudi de gravació com als diferents departaments de producció. Sempre és gratificant entrar als espais on es cou la música en valencià, des dels locals d’assaig dels grups, fins a les sales on s’enregistren definitivament les cançons.

En tornar de Benaguasil em vaig posar el darrer disc d’Apa, “Flamencianes”, una de les recomanacions de la discogràfica per a aquesta temporada. La veu del cantaor de Godella esclatà amb força al meu cau mentre els pensaments es disparaven. El primer que em va vindre al cap en fullejar els crèdits fou Eduard Navarro. Un dolçainer amb una trajectòria espectacular, que ha acompanyat les millors formacions del folk del nostre país. Encara el recorde, de ja fa més de vint anys, donant classes de dolçaina a la Capella de la Casa de Cultura de Manises. Regirant els noms vingué després el percussionista Diego López i aquella experiència compartida amb Dropo i el seu posterior assentament definitiu en les formacions d’arrel. I Josemi Sánchez, el versador,  em retornà al carrer Moratín de València i aquella Acció Cultural del País Valencià que oferia artistes valencians als diferents ajuntaments com a oficina de contractació. Moltes batalles les protagonitzades per un grup coral, el d’aquest disc d’Apa, format per músics –com remarquem– de gran nivell i carrera: Ricardo Esteve, Jesús Gimeno, Paco Lucas, Sergio Cifuentes “Cifu”, Lucho Aguilar, Teresa Segarra o Cèsar Giner, a banda dels ja esmentats.

I així anava sonant a la meua cambra l’aposta diversa de Josep Aparicio “Apa”. Tota una institució en el cant d’estil. Un disc que ha volgut apropar i difondre diferents palos del flamenc junt a peces valencianes, però on igualment hi ha el protagonisme dels versos d’Estellés (gran duel entre la veu i les dolçaines en Ací em pariren i ací estic), l’Homenatge a Teresa d’Ovidi, Els Serrans de Paco Muñoz i el preciós l’Ú de Quart de Maribel Crespo. Així que suposem que els més puristes no estaran gaire satisfets pel resultat divers i valent. Ni els amants del flamenc ni els cantaors de tabal, dolçaina i albades. Perquè a Apa també se li apareix Camarón (com a d’altres artistes) i Moraíto i la Paquera de Jerez, en una lletra d’Eduard Marco per explicar la fusió d’estils en “Cosins germans”. Aquesta confluència, en condicions normals, deuria de sumar i obrir portes. Però la realitat, malauradament, és més complexa. El mercat dels concerts en directe del folk valencià és reduït i el poquet que hi ha en els darrers anys se l’han menjat sempre les mateixes figures. En el seu moment Al Tall, Urbàlia Rurana o Miquel Gil i darrerament el fenomen Botifarra, omnipresent a cada poble.

Així que potser “Apa” continuarà trencant fronteres per altres indrets de l’Estat amb la seua portentosa veu. El disc, però, ja és enguany dels millors del seu gènere. És un treball que pot apropar el cant des d’una perspectiva oberta a gent que –com un servidor– no està acostumada a gaudir amb assiduïtat del flamenc, jotes i fandangos.
Per arrodonir el pòquer del folk valencià cal esperar per assaborir el cedé de Xavier de Bétera, el retorn dels Urbàlia Rurana i si Xiromita Trad. Project –el muntatge de Miquel Gironés, Rafa Arnal i Miquel Gil, entre d’altres– enregistra les seues músiques.


Cal una nova embranzida per a la música tradicional, per tornar a tocar amb força a les places i carrers del país i per omplir els cartells dels principals festivals.

Publicat a la revista Saó de Maig de 2017.

dimarts, 13 de juny de 2017

“ÉSSER VIU”. Gent del Desert




Hi ha formacions que deambulen discretament pel panorama musical valencià al mateix temps que ens deixen notables treballs. Històries que saben envellir, com si buscaren la fermentació en caves, per fer-nos entendre amb un nou tast que les melodies i narracions cantades han estat concebudes per a mantindre’s eternes. I això té mèrit.
Ho he sentit escoltant algunes de les cançons del disc en directe “Ésser viu” de Gent del Desert (Comboi Records). Un disc recopilatori de tot el que han fet i volen mostrar els músics d’aquest grup liderat per Jesús Barranco. Folk rock obert a tot, però amb continguts etnològics que ens ajuden a entendre la història del nostre país. País de roders, d’oficis tradicionals, de fonts, rius i muntanyes, de llegendes i de poetes. La Vall d’Albaida amagada.
Retrobar-se amb “Toni Pep” en directe és recordar una de les millors lletres que s’han escrit en els darrers anys: La vida d’un cadirer valencià, el pas per la indústria del moble i el seu zenit. Barranco escriu bé, i es nota el seu punt pedagògic (és profe de secundària).
Saber-ne dels avatars del bandoler “Cameta” o del relat tradicional de “La Senda dels cinc germans” (en un 1), amb la mort de cinc joves llauradors infectats d’aigua enverinada per una “cuca papera”, és com endinsar-se en un llibre de rondalles, ple de detalls, explicatiu. Perquè aquestes lletres tenen un treball d’investigació i documentació darrere. Tenen vida. En el cas de l’insecte que deixa malalts de mort aquells cinc donzells Jesús Barranco consultà l’insigne Martí Domínguez (doctor en Biologia) per conèixer sobre quin animalot cantaven. I es tractava del Meloe proscarabeus, un escarabat llarg amb retxes roges que realment produeix substàncies tòxiques.
Arribats a aquest punt “Ésser viu” ens mostra l’interés del grup d’Ontinyent per la Cançó i la poesia. Remarcable la versió que feren i han tornat a gravar  de “Montserrat”, d’Ovidi Montllor. I les musicacions de poetes coneguts, amics i estimats per Barranco, com ara Sergi Torró, Manel Alonso o Sergi Gómez…
Però el disc ens mostra també l’interés per la música d’arrel anglosaxona amb unes adaptacions de textos al valencià de conegudes peces de Bob Dylan, Mark Knopfler o Eric Bogle. Una bona forma d’apropar els clàssics de la música contemporània en la nostra llengua. El fácil, potser, hauria estat cantar en anglès, però el treball de traducció i interpretació és un valor afegit a les inquietuds de Gent del Desert.
El disc en directe s’enregistrà al cinema del Centre d’Interpretació Turística de la Serra de Mariola, a Bocairent, just quan el grup complia deu anys. Una dècada en la qual ens han deixat sis discos i aquest resum que ara presenten. “Veig Ontinyent” diu el darrer tall, amb text de David Mira. Ontinyent, paga la pena escoltar-se’l. I la Vall d’Albaida sencera. Desert florit.


L’estiu de ZOO i el destí d’Aspencat
Per altra banda, com a epíleg primaveral, volia recordar que Zoo ja estan de tornada amb “Raval” (Propaganda pel fet). Un disc d’imminent aparició que ha tornat a posar els Panxo, Arnau i companyia en la llista dels grups preferits de la música en català. Ja han exhaurit totes les entrades per a la presentació a la Sala Apolo de Barcelona, quan en el moment d’escriure aquestes ratlles encara falta un mes llarg per a l’actuació (26 d’abril). El 20 d’abril s’estrenaran a Repvblicca (Mislata).

Aspencat, l’altre grup valencià de masses, continua tocant amb consistència quan ja fa dos anys del seu exitòs “Tot és ara” (Halley Records). Darrerament, els concerts els concentren també a diferents ciutats de l’Estat. Han estat per Madrid, la Manxa, Cantàbria… obrint mercat, vaja. El que és preocupant per als seus fans és que han anunciat una aturada indefinida per a l’any vinent. Si finalment pleguen, seria bo que tragueren material nou o de comiat. Possiblement la gent en vol més.

(Publicat a la Revista Saó d'Abril de 2017)

dilluns, 27 de març de 2017

Arriscar per a guanyar


La banda de Pego en una imatge promocional obra de Xepo WS

El nou disc dels Smoking Souls “Cendra i or” torna a situar el grup de Pego en el centre d’atenció de la música feta al sud del Sénia. Noves sonoritats i la mateixa contundència. Decidits a petar-ho tot.

La música valenciana viu aquests mesos l’eixida al carrer dels discos d’alguns dels grups que més públic tenen, si agafem com a patró la quantitat de concerts que realitzen al llarg de l’any. Smoking Souls ha arribat al tercer disc en una situació que ja desitjarien moltes bandes del nostre país. Des que publicaren “Nòmades” (2015) pràcticament no han deixat de tocar cada cap de setmana en una gira amb un nom ben explícit “Tour Salvatge”.

Com ja hem escrit, tradicionalment el tercer disc es pren, en termes comercials, com el treball de la veritat, el de l’esclat definitiu, el sempre amanit terme del punt d’inflexió per saber si “la cosa” es dispara professionalment, es desinfla i si es queda en divertiment o proposta cultural que no dóna per pagar el lloguer del pis i menjar cada dia.

De números no sabem com aniran els pegolins Smoking Souls però és indiscutible que la publicació d’aquest “Cendra i Or” (Propaganda pel fet) es produeix en plena eufòria dels seguidors i del grup. Però, el més important, com són les noves cançons?

El disc manté, a grans trets, les constants musicals anteriors. Si ha funcionat i és el que li ve de gust al grup, per què no repetir-se? Però no és el cas exactament. El rock (contundent i en ocasions linial) dels Smoking potser podria cansar al públic a mitjà termini. Per això eixamplar possibilitats i estructures en les composicions és un clar encert. Hi ha temes més delicats que semblen obrir l’aixeta estilística sense allunyar-se del fil embastit per la força de les guitarres i la pegada rítmica. “Cançó de la son” en seria un dels exemples, amb fragments en eusquera interpretats per Gorka Urbizu de Berri Txarrak, un grup que sempre ha estat present en la música de la formació de la Marina. Destacable el tall final “Guarda’m l’aire”. El tema que volien fer els membres del grup, com confessaren, “durara el que durara”. Cinc minuts i mig en diferents seqüències, per a gaudir plenament, amb lletra emotiva i cors preparats per fer cantar el públic. Els riffs de “Vida” (amb un vídeo promocional de nivell, amb el segell de Tresdeu) i la fantàstica “Lluna”, amb una tornada de pes que reclama estima en un moment de deriva, són alguns motius per escoltar “Cendra i Or”. Impecable la producció (un altra vegada ho has fet Mark Dasousa) ben farcida de tot. El grup així ho volia. Igual caldria mirar-se la repetició dels “eoos” “ooos” i “oees” de tota mena que apareixen en els cors de moltes cançons.

Les lletres tornen a situar-los en el context vital i històric de la joventut. De fet argumenten que “Cendra i or” és la imatge poètica de l’au fènix, que resorgeix daurada després de morta. “La immortalitat de les idees, l’estat permanent del canvi, fer front als obstacles...” .  El segon senzill “Murs” ens parla de la incomunicació de la gent en una era tecnològica en la qual les eines de contacte ens allunyen físicament contraposant-se al que abans eren les relacions humanes reals.

El disc és optimista, per omplir pulmons i ànima d’aire, assegut a l’arena de la platja, al penya-segat, a l’escull, al cim de la muntanya o llançant pedres al riu. Tot té remei en aquesta vida. Just és acabar aquestes ratlles amb els versos d’”Eterna força”.

“Si m’ofegue seràs l’aigua
que s’endinsa dins de mi.
Si em disparen seràs el moment
just abans de morir.
Seràs la llei més justa,
l’eterna força,
seràs la meva llar!
Si em fan fora de les cases,
tu seràs el meu abric!
Si em fan presoner per no callar,
seràs la llibertat!
Seràs l’exèrcit que farà
cremar la soledat,
Seràs la meva llar!

.