dimarts, 29 de maig del 2018

La força de l'interior

INÈRCIA. La banda de Banyeres de Mariola amb nou disc: "Lluita". Foto Garay Green


Bandes com Auxili (Ontinyent) i Inèrcia (Banyeres de Mariola) es reivindiquen des de les comarques de muntanya del nostre país amb un discurs contundent, clar, solidari i optimista. Els primers presenten Tresors (Propaganda pel fet) i els segons Lluita (Autoeditat). Dos regals per escoltar aquesta primavera.

Podem celebrar-ho. Veus nítides en els versos que lluentegen dins del rock guitarrer d’Inèrcia i també tots els colors corals en les composicions d’aires jamaicans d’Auxili. Dos grups que han tornat enguany amb treballs nous i ganes de pujar graons, cadascú en el seu camp de batalla particular.
En el cas d’Auxili és evident que no pararan de tocar mentre ells així ho decidisquen. Aclamats pel públic, en els festivals més importants de dins i fora del país, es troben en un any decisiu per enfilar la seua carrera musical. Aquests apunts s’escriuen mentre preparen quatre concerts claus per a la seua gira: la presentació de llarg a la Sala Apolo de Barcelona, el concert al frontó del municipi navarrés de Lizarra, en el Viñarock de Villarrobledo i en la Sala Soundstage de Madrid. A partir d’ací, un estiu i una tardor de no parar. El rodatge ja el van realitzar a casa el 31 de març, en el multitudinari concert del Festival Diània (Ontinyent). 
El disc conté realment algunes de les joies més ballables i cantables per al 2018. “Hui la liem”, “Com Camot” (amb Panxo de Zoo), “No m’esperes” l’estiuenca i fresca “Converses de balcons” “ i potser el tema més bell del disc “T’escric” (amb Ander de Greeen Valley) consoliden “Tresors” com un cedé de referència per als amants del reggae.  
Però en el pack d’Auxili no entren només les seues cançons i un directe de nivell. Cal remarcar la proximitat dels seus membres al públic, la simpatia que desprenen i el bé que comuniquen amb gestos, paraules i naturalitat. I això és una benedicció per a qualsevol grup.
Entrevistats en el magazín Al Ras (d’À Punt Mèdia) foren sincers en tot el que envolta l’escena musical i el seu paper com a grup. Així, van criticar l’ajuntament del seu municipi, Ontinyent, per no recolzar la música en valencià. De fet, “Tresors” és una barreja de cançons d’amor i de denúncia. En aquest segon camp trobem temes que reflecteixen el Procés a Catalunya (“No m’esperes”), el paper de les festes més “sexistes, “privades i feixistes” als pobles (“Hui la liem”) i la corrupció política amb aquella gravació d’Alfonso Rus (mil, dos mil, tres mil, quatre mil...) per contextualitzar el “qui la fa la pagaen “Com Camot” (frase feta que recorda el bandoler de Xàtiva Camot, que acabà mort i esquarterat pels seus propis companys). 
AUXILI (Ontinyent) no para de tocar de dalt a baix del país. Foto Xepo WS

I ara toca Inèrcia. I toca prestar-li atenció perquè és una de les bandes més coherents i fermes dels darrers anys. So guitarrer compacte i ara, amb “Lluita”, amb una delicada i excelsa producció a càrrec de Kaki Arkarazo dels històrics Garate Studios del País Basc. “Vam barallar diverses opcions i vam pensar que la millor era anar a casa de Kaki Arkarazo. Ens vam decidir perquè per allí han passat grups referents com Berri Txarrak o Vetusta Morla i perquè seria complicat trobar algú amb més experiència que Kaki. També ens atreia la idea de passar uns dies evadits de la civilització a Andoain”.
L’EP és per a gaudir-lo de principi a fi amb cançons que –si es radiara música en valencià amb major normalitat – tindrien un parell de temes sonant a les emissores més comercials tot el dia. Perquè Inèrcia ha trobat l’equilibri a la seua ràbia i potència instrumental amb aquestes cinc cançons que conformen “Lluita”.  Al disc s’escolta tot amb precisió milimètrica d’estudi. Els arranjaments, els cors, l’electrònica, els efectes... “Lluita” és un treball complet, encara que la curta durada faça pensar el contrari.
De les lletres es fa palès que ens trobem amb un discurs solidari, d’ajuda i estima per la gent que busca la seua particular llibertat. Així es llig en “Refugi”, “Màgia” i “Mans” (aquestes darreres capítol II i I en la seua producció audiovisual, cal vore-les).  
Totes les cançons tenen el seu punt d’emoció. Bé siga amb les tornades, els sons guitarrers, l’ús dels botonets (Martín Arnau & Ibrah Pedernera en la base electrònica de “Màgia”) o les dures veus de Marcos, de Mafalda, en “Mans”.
Aitor Estan, veu del grup, reconeix que viure allunyat dels pols d’atracció i creació musical (València o Barcelona) no és fàcil per a un grup d’un poble menut de muntanya. “Suposa fer molts kilòmetres en cotxe. La nostra zona no està massa integrada en l’escena de la música en valencià i els pocs festivals són molt joves i autogestionats. Al País Valencià la majoria de concerts es fan a l’àrea de la Marina o prop de València i això fa que siga més difícil per nosaltres, que vivim lluny i que, per lògica, arrosseguem menys quantitat de gent”.
Però Inèrcia va. I això és el més important. La formació de Banyeres de Mariola segueix fent la seua disc rere disc. A per totes!

Article publicat a la revista Saó d'abril de 2018

divendres, 27 d’abril del 2018

L'Estellés més íntim de Pau Alabajos

Pau Alabajos per Xepo WS


Alabajos continua amb la seua producció musical ferma i sincera. Un esforç constant que l’ha situat entre els grans de la Cançó actual, amb tot un seguit de discos que ens ajuden a entendre la música valenciana dels darrers quinze anys i bona part del que li ha passat al nostre país durant eixe temps. Ara torna a la palestra amb el disc “Ciutat a cau d’orella” (Bureo Músiques). Dotze poemes d’Estellés que han marcat l’aprenentatge poètic, musical i, perquè no, vital, del cantautor de Torrent. Conversem amb Pau Alabajos en dies frenètics, just abans de la presentació del disc al Teatre Micalet de València.



Dins de la immensitat creativa de Vicent Andrés Estellés, què ha motivat aquesta tria de poemes?

Són dotze poemes que d’una manera o d’una altra m’han marcat en la meua trajectòria artística. És a dir, són poemes que des de ben jove he anat llegint i m’han influït en la forma d’escriure i que pense que tenen una força poètica molt gran. Evidentment se n’han quedat fora molts i alguns dels que he triat ja havien estat enregistrats per altra gent com “Coral Comput” per Ovidi Montllor, “Els amants”, recitat per Ovidi o cantat per Bertomeu… al remat el que volíem era fer la nostra lectura pròpia i sobretot fer un disc conceptual, que poguera ser un espectable en el qual hi haguera molt de diàleg entre poesia i música. Per això és el meu Estellés íntim, o el que més m’ha tocat el cor.

Parlem del procés de gravació. T’has envoltat d’alguns dels teus músics de confiança, també de nous, però els teus seguidors notaran la signatura en la producció de Santos&Fluren.

Ha sigut un treball en el qual hem posat molt poquetes mans. Jo he portat a l’estudi les cançons amb la guitarra, enregistrades amb la gravadora i les hem treballat des de zero, des de l’esquelet que li hem lliurat als productors artístics, Santos i Fluren. Tots dos treballen com un tàndem. Santos se n’ocupa més bé de l’estructura de la cançó i de la part més rítmica i Fluren té un poquet més de fantasia, d’arranjaments, és qui posa els pianos i les guitarres. Després he comptat amb Laura Navarro, com sempre, al violí i en alguns arranjaments de corda, dels més bonics del disc. També Adriana Sena, que ha tocat el violoncel i que ja havia col·laborat en altres treballs i que s’ha afegit a la formació de directes. Hem comptat amb La Lira Ampostina, que és una banda simfònica d’Amposta. Ha tocat el tema “Coral Comput” per al qual el músic de Tarragona Roger Conesa va fer un arranjament preciós, que li donava un poquet eixe aire de música popular. Com que Estellés parlava molt sobre la terra i les tradicions hem buscat lligar-ho amb eixa sonoritat.

“Volíem musicar un Estellés més actual, vigent i avantguardista, per això hem comptat amb la producció de Santos&Fluren (Izal, Love of Lesvian, Sidonie…)”

Pau Alabajos presenta enguany el disc estellesià "Ciutat a cau d'orella"













En el panorama musical valencià vivim un moment de saturació estellesiana? O el que cal és buscar noves musicacions?

No crec que n’hi haja saturació de cançons. Estellés era tan prolífc que hi ha moltíssima literatura seua que encara no s’ha treballat, que no s’ha musicat, que no s’ha convertit en cançó. A més a més, com era un poeta tan metòdic en la mètrica això fa que es puguen fer moltíssimes lectures i relectures d’Estellés. El que sí que és veritat, des del meu punt de vista, és que l’objectiu que teníem era portar Estellés al dia d’avui, fer-lo vigent i actual i per això el llenguatge que hem utilitzat s’allunya una miqueta del classicisme i intenta ubicar-se en sons més moderns, més actuals i avantguardistes. Per això vam comptar amb Santos i Fluren que venen d’un tipus de produccions més indies després de treballar amb Izal, Love of lesbian, Sidonie, Supersubmarina… en definitiva amb grups més urbans i més tenint en compte que aquest disc es diu “Ciutat a cau d’orella”.

“Són poemes escrits a la València de la dictadura, de la postguerra. En un ambient duríssim que comença a semblar-se a l’actual, després de la “llei mordassa” i de la pèrdua de drets civils”

Del nom del disc voldríem parlar. Per què “Ciutat a cau d’orella” i no, per exemple, l’Estellés lligat a l’Horta, als pobles?

Hem triat aquest títol perquè hi ha uns homenatges implícits a la ciutat de València, però també a qualsevol altra ciutat que puga haver viscut un amor com el del poema “Els amants”, per exemple. I a més a més perquè és el títol del primer llibre escrit en valencià per Vicent Andrés Estéllés, la qual cosa ens servia de punt d’inici i de tria simbòlica d’eixa decisió personal de començar a escriure en valencià en una època duríssima de repressió i de censura. Per què no hem escollit l’Horta? Els poemes que ell escriu en eixe temps, d’on hem triat els textos, és just quan Estellés és periodista en Las Provincias i està vivint la ciutat molt aprop. Ha abandonat el Burjassot de la seua joventut i se’n va al carrer Micer Mascó 17 a viure a València i a fer una crònica de la ciutat de la dictadura, de la postguerra, que és terrible però on intenta sempre trobar una mirada d’esperança. Estellés buscava la bellesa en un ambient que és molt dur i que s’assembla al que està passant ara, després de la “llei mordassa” amb alguns drets civils que estem perdent a la carrera. Per exemple amb el tema dels rapers que han sigut processats.

El disc (Fitxa)
“Ciutat a cau d’orella” ha estat enregistrat als estudis Blind Records de Barcelona i masteritzat als estudis Kadifornia Mastering, d’El Puerto de Santa María. Els poemes de Vicent Andrés Estellés musicats són “Crònica especial”, “Els amants”, “D’un any” (llibre de meravelles),  “Sonata d’Isabel” (Sonata d’Isabel), “També”, “Testament mural”, “Memòria tristíssima”, “Postal”, “Show”, “Saló”, “Coral romput” i “Cançó de bressol”. El treball es completa amb un acurat treball gràfic i conceptual en tots els camps de la comunicació (Disseny del disc Raquel Escrivà, Maquetació David Vila, Web Laia Marqués i Fotografia Xepo WS). Modestament, crec que “Ciutat a cau d’orella” alberga un tema que destaca i molt. En temps de cançons efímeres, teasers promocionals i píndoles musicals paga la pena escoltar els vora cinc minuts de “Sonata d’Isabel”. 




(Publicat a la Revista Saó de Març de 2018)

dilluns, 2 d’abril del 2018

#6cordesi88tecles en Al ras d'À punt mèdia




Urbàlia Rurana

Aviat farà quatre mesos de la posada en marxa de la ràdio d'À punt Mèdia. 
Des del primer dia estic embarcat en el magazín Al ras, amb la bona gent que capitanegen Ernest Parra, Jèssica Crespo i Joan Tur.
Tots els dijous en #6cordesi88tecles convidem un grup de la música en valencià a l'estudi de Burjassot perquè presente les seues cançons en directe. L'experiència no pot ser més gratificant. I, a més a més, estem d'enhorabona perquè per les vesprades comptem amb el programa Territori Sonor, per on passa el milloret de l'escena musical valenciana de la mà d'Amàlia Garrigós. Per altra banda, entre setmana, també pose la veu per les vesprades en Caixa de ritmes (la selecció musical de la ràdio).
Ací us deixe una selecció fotogràfica de tots els grups i solistes que ens han acompanyat fins ara en #6cordesi88tecles d'Al ras.
Evidentement no estan tots i en vindran molts més. Recordeu que teniu totes les entrevistes en el web d'À punt mèdia i que podeu escoltar en directe la secció tots els dijous a partir de les 12, després de l'informatiu.
I si teniu un disc per mostrar al món no dubteu i contacteu amb nosaltres.

Us esperem, ens escoltem.


Amb Pau Alabajos i Josep Rodríguez (redactor d'Al ras)

Recepció de Tardor
Mireia Vives i Borja Penalba en l'actuació
Arrop i tallaetes

















Smoking Souls
Amb Elies Monxolí i Jèssica Crespo
Abraham Rivas


















Amb GEM

Vadebo




















Miquel Pérez i Maria Jesús Moreno




















Amb el company Ernest Parra (Al ras)
Bertomeu amb Joan Tur (Al ras)




















Nuc a l'entrada d'A punt mèdia




















Jonatan Penalba entre Pere Rodenas i Hèctor Peropadre

Vicent Torrent en el programa fet a l'Ajuntament de València



















Inèrcia
En la redacció amb el fotògraf Xepo WS


divendres, 30 de març del 2018

VADEBO. Consciència i diversió

Vadebo en la presentació del disc "La por" a València. V. X. C.

Hi havia ganes de saber si el llistó dels Vadebo havia pujat poc o molt amb el nou disc. Així que el passat 15 de febrer ens vam apropar a la presentació en concert de "La Por" (Maldito Records) en la sala 16 Toneladas de València.
Escoltat el disc (en directe i a casa) intuïm que Vadebo té potencial artístic per consolidar-se entre el públic de masses. En aquest nou capítol musical per a fer l’assalt estem d’acord que és un treball més ambiciós, per les col·laboracions, la producció i els continguts, i en un context clau per a una banda que ha decidit caminar entre el rock de guitarres, el mestissatge, el reggae, el rap, els sons llatins i les pinzellades electròniques.
“La Por” és un disc ric en ritmes i amb algunes tornades ben parides. Però on destaca sobretot és en el discurs social que recorre cadascuna de les deu composicions. La societat viu amb por i el relat dels Vadebo parla de la diversitat de temors que té la gent. Ja el primer tall és un compendi de situacions que dibuixen eixa sensació de pànic per a desembocar en un recorregut musical ben carregat de crítiques. Així “La condemna” parla de “repressió, mordassa i barrots” (amb menció expressa d’ànim per al raper Valtonyc, condemnat a tres anys i mig per les seues cançons); “Al foc” és un crit per la resistència i contra la corrupció: “Al foc, amb el món dirigit per la por, al foc, amb les mentides, al foc, amb els farsants corruptes dictadors, que en arribar la nit cremen com un ninot”; i així una darrere de l’altra. Sense pausa.
En l’estrena del disc a València, el guitarrista Víctor Ferreró, va fer de mestre de cerimònies per a la premsa i, arribat el moment, explicà les facilitats posades pels diferents artistes que han col·laborat en “La por”. Laura Esparza en “Abraçades viatgeres”, les raperes Machete en boca en “Misèria”, Josep “Panxo” de La Raíz en “La pols de la por” (cent euros a la corda que serà un dels temes que millor funcionarà) i la frenètica i vitalista “Somnis”, amb Adrià Salas de La Pegatina.

Així que això va de bo, certament. Una bona producció a càrrec de Sam Ferrer, amb els tècnics Tony García i Carles Zapater, un acurat disseny de Münster Studio i la companyia de management Pro21, per mirar de recollir els fruits sembrats per bandes com Aspencat o Zoo. El mercat del “reggae-rock tecno-rapejat” està que no para. I alerta! Ja venen els nous discos d’Auxili I Atzembla. Festival.
"La por" és l'aposta de Vadebo per a 2018. V. X. C.

Pop en augment

Imatge promocional de NUC. Esther Cuenca

El que passa a la Safor i la Marina Alta és probablement una qüestió d’estadística o de conjuntura generacional. També ho és el fet d’escriure sobre grups de dues comarques amb excelsa tradició musical i on l’ús i el coneixement del valencià sol liderar les enquestes que realitza la Generalitat. El cas és que bona part de la nova fornada del pop i del rock en valencià està sorgint als dos costats del riu Molinell. De moment encara se situen en un segon pla, però espenten i intenten fer forat en l’escena musical valenciana. Està per vore si obriran bretxa.

En aquest número de Saó posem la lupa en tres formacions que busquen aquest espai –Tremp, Gin Lemon’s i Nuc– i que podem col·locar a l’estel d’altres epicentres pop que encapçalen grups o solistes de diferent recorregut, però tots ells consolidats: Àrea de la Ribera Alta-La Costera (Ona Nua, l’Emperador, Òscar Briz, l’Home Brut i Gem, per citar-ne alguns), Àrea de l’Alcoià-El Comtat (amb Júlia i Arthur Caravan al front) i València (amb bandes com Tardor, Gener, Geografies o Mai Mai). Cadascun dels grups amb els seus matisos i, clar està, no hi són tots.

A la Marina i la Safor viure del pop-rock o de l’indie no és fàcil. Són dues comarques acostumades al regnat de bandes històriques de Pego, Xaló i Gandia que a més a més han manat o manen en els escenaris de tot el país: la Gossa Sorda, Aspencat, Smoking Souls i Zoo. Cap d’elles va optar pel pop en les respectives trajectòries, així que la presència d’aquesta generació de bandes recents té el valor afegit de marcar una altra tendència. I això, si més no, és enriquidor. I no serà perquè no hi ha o ha hagut fils musicals interessants, com els obterts fa poc anys per Matís, Deliri i King Kong Boy (a llegir en propers números).

Però anem al tall. Tremp i Gin Lemon’s són grups apenes separats geogràficament per cinc kilòmetres, la distància que trobem entre Gata de Gorgos i Pedreguer. Els primers són de Gata (5.800 habitants) i els segons de Pedreguer (7.400 habitants). Tremp compta ja amb dos discos i cueja encara “Zaindu”, que van rodar l’any passat, després de la seua edició en la segona meitat de 2016. L’arquitecte de les cançons és Paco Sirerol. Poesia de desamors, d’existencialisme, de principis i finals i d’un interés per explicar bé les històries (“Jo vull”, “Zaindu”, “Poeta morta”, “Retrovisor”…) interessants. Editat per Mésdemil i amb la marca personal de Mark Dasousa a la producció (Atomic Studio. Ondara). Ara tornen amb temes excel·lents com este "Cors que escalen la pluja".


Gin lemon’s naix a Pedreguer, un dels pobles més importants del País Valencià pel que fa a la música en directe. Del mateix municipi són –poca broma– els Mox Nox  (amb treballs com “Damnatio Memoriae” –Premi Ovidi Montllor de rock en 2013– , “Or i baladre” i el fantàstic EP de 2017 “Cova Ampla”). 
Doncs bé, els Gin Lemon’s debutaren amb “Irreflexions” (2016. Autoeditat) un treball notable produït pel denier Joel Gilabert (Meteor) als Soundskeys Studios del Verger. Cançons farcides d’optimisme i ritme. Ells diuen que “volen parar de pensar”, deixar-se portar per les melodies i “viure el moment”. El cas és que el vídeo “París” (el segon tall del disc) és una reivindicació d’allò que et demana el cor, un relat sobre una relació amorosa amb final feliç. A “Irreflexions” hi ha temes que ens indiquen què volen ser Gin Lemo’ns a curt i mitjà termini: base rítmica repetitiva i sintetizadors per esclatar en tornades corregudes com en “Identitat distorsionada”, “La magia de l’instant” o “Tornar a començar”. Caldrà vore l’evolució.


El darrer grup d’aquest mes a Saó és Nuc (Premi Ovidi Montllor al grup revelació de 2017). La formació de la Safor (amb el mateix nom que una banda de Figueres) ha aparegut fruit de la unió de diferents músics curtits en altres projectes. Veu tendra i mesurada (la de de Deo) per a una proposta guitarrera i melòdica que s’ubica en el mateix camí estílistic obert pels Smokings Souls, amb qui comparteixen productor (de nou Mark Dasousa). El disc de presentació “Arran del mar” ens convida a imaginar que tindran una trajectòria sòlida. Records de la infantesa, reivindicació de l’amistat, de la solidaritat, de les dones i del medi ambient… Cançons ben construïdes com “Viatgera de l’espai”, “Mai”, “Pluja de cendra”, “Forta” o “Salitre”. Tot ben lligat i amarrat. Són Nuc. L’oferta musical s’amplia des de les comarques centrals valencianes.

(Publicat a la revista Saó de gener de 2018)

On habita el desig de fer cançons

Xavi Sarrià envoltat de la seua banda. Xepo WS

El 2018 s’estrena amb bones sensacions per a la música valenciana. La posada en marxa de la ràdio pública d’À punt obri una finestra important per als grups i solistes que gaudixen des de l’11 de desembre d’un mitjà de país per difondre les seues creacions. Ara cal que l’engranatge de tot plegat (artistes, mànagers, estudis de gravació, promotors, sales i segells) comulguen amb el nou espai comunicatiu per traure’n rèdit.
Pel que fa als discos del darrer trimestre de l’any passat volem remarcar dues produccions interessants. La primera és el projecte en solitari de Xavi Sarrià, líder d’Obrint Pas, que ha decidit fer un parèntesi en la seua tasca com a escriptor i editor per tornar a enregistrar cançons i embarcar-se en la gira del disc “Amb l’esperança entre les dents” (Propaganda pel fet). La segona referència és el retorn del Trineu Tanoka, –ara com a Trineu– amb el tercer disc “Peix Cru”. Un treball que s’ha convertit en la darrera edició del segell Mésdemil, que ha baixat la persiana després de 10 anys de vida.

Xavi Sarrià. “Amb l’esperança entre les dents”
L’expectativa creada pel disc de Xavi Sarrià era normal. Obrint Pas ha sigut el grup valencià de rock en català més important de la història i el seu públic ho esperava. Alguns, però, pensàvem que potser Sarrià canviaria el rumb de la seua música cap a altres territoris menys explorats o explotats per Obrint Pas. No ha estat així. Continuïtat. Ingredients per mantenir l’èxit i tocar (que no és poc). I el més important, el retorn al lideratge. Perquè la seua temàtica, amb continguts definits fa temps, disposa de seguidors fidels –i més que en vindran, segurament­– i això és fonamental per a viure de la música.
Sarrià –deixant a un costat el lèxic combatiu i reivindicatiu majoritari de sempre– ha tornat a signar lletres excel·lents. “Ànimes navegables” és magnífica: pels versos, les imatges, pel ritme i per la intensitat de la història. Un relat del qual és coneixedor el propi Sarrià, quan viatjà a Grècia per tocar davant dels refugiats. Un poema d’amor i recerca de refugi que sembla tindre seguida en “Lluny”.
Un tant del mateix passa amb “On habita l’aire”. Declamació pura i dura. Lectura epistolar que desemboca en una tornada potent, emotiva. La resta del disc complirà amb els desitjos dels fans. A més, Sarrià ha creat un grup solvent i explosiu per als directes. A petar-ho.

Trineu en la festa de comiat de Mésdemil a la Sala 16 Toneladas de València. V. X. C.


Trineu. “Peix cru”
El tercer disc de Trineu és més que notable (amb tot, tampoc es va endur cap premi en els darrers Ovidi, igual que Xavi Sarrià). El cantant i guitarrista Xavier Blesa (responsable de la música i els textos) és un personatge ben interessant i la seua ment és capaç de crear estructures musicals riques i intenses. Les lletres, a més a més, se separen de convencionalismes. Recursos estilístics, imatges i situacions que es lliguen per transmetre històries com la de “Dies grisos” i l’espera llarga d’un amor que no torna: “Implosionant amb tu. Enregistrant els més alts pics, decreixent, perdent la força supernova que suaument es va estingint”. O també en “Camps de maduixes” i el fet de saber nadar contra corrent davant d’una societat ‘aborregada’: “No et rendisques al mal gust popular, tu eres l’únic entre totes les persones, que nada com cal, amb el teu horrible estil personal, no et pares mai i sura per dalt de les ones. La vulgaritat de les còpies. La cultura oficial”.
El so del grup del Camp de Túria, guitarrer i amb nombrosos canvis rítmics, és ja la seua marca. Tancar aquest “Peix Cru” amb els més de set minuts del tema “Fades despentinades” és elogiable. Un colofó surrealista digne de Lewis Carrol. Un tobogan fantasiós.
Què amaga Trineu en les seues lletres? Escolteu, llegiu i –si podeu– comenceu el comentari de text. Després podeu enviar per correu les postals de les lletres del disc. Un bon record per demostrar que sou diferents. Com els Trineu.

(Publicat a la Revista Saó de desembre de 2017)