dilluns, 27 de març de 2017

Arriscar per a guanyar


La banda de Pego en una imatge promocional obra de Xepo WS

El nou disc dels Smoking Souls “Cendra i or” torna a situar el grup de Pego en el centre d’atenció de la música feta al sud del Sénia. Noves sonoritats i la mateixa contundència. Decidits a petar-ho tot.

La música valenciana viu aquests mesos l’eixida al carrer dels discos d’alguns dels grups que més públic tenen, si agafem com a patró la quantitat de concerts que realitzen al llarg de l’any. Smoking Souls ha arribat al tercer disc en una situació que ja desitjarien moltes bandes del nostre país. Des que publicaren “Nòmades” (2015) pràcticament no han deixat de tocar cada cap de setmana en una gira amb un nom ben explícit “Tour Salvatge”.

Com ja hem escrit, tradicionalment el tercer disc es pren, en termes comercials, com el treball de la veritat, el de l’esclat definitiu, el sempre amanit terme del punt d’inflexió per saber si “la cosa” es dispara professionalment, es desinfla i si es queda en divertiment o proposta cultural que no dóna per pagar el lloguer del pis i menjar cada dia.

De números no sabem com aniran els pegolins Smoking Souls però és indiscutible que la publicació d’aquest “Cendra i Or” (Propaganda pel fet) es produeix en plena eufòria dels seguidors i del grup. Però, el més important, com són les noves cançons?

El disc manté, a grans trets, les constants musicals anteriors. Si ha funcionat i és el que li ve de gust al grup, per què no repetir-se? Però no és el cas exactament. El rock (contundent i en ocasions linial) dels Smoking potser podria cansar al públic a mitjà termini. Per això eixamplar possibilitats i estructures en les composicions és un clar encert. Hi ha temes més delicats que semblen obrir l’aixeta estilística sense allunyar-se del fil embastit per la força de les guitarres i la pegada rítmica. “Cançó de la son” en seria un dels exemples, amb fragments en eusquera interpretats per Gorka Urbizu de Berri Txarrak, un grup que sempre ha estat present en la música de la formació de la Marina. Destacable el tall final “Guarda’m l’aire”. El tema que volien fer els membres del grup, com confessaren, “durara el que durara”. Cinc minuts i mig en diferents seqüències, per a gaudir plenament, amb lletra emotiva i cors preparats per fer cantar el públic. Els riffs de “Vida” (amb un vídeo promocional de nivell, amb el segell de Tresdeu) i la fantàstica “Lluna”, amb una tornada de pes que reclama estima en un moment de deriva, són alguns motius per escoltar “Cendra i Or”. Impecable la producció (un altra vegada ho has fet Mark Dasousa) ben farcida de tot. El grup així ho volia. Igual caldria mirar-se la repetició dels “eoos” “ooos” i “oees” de tota mena que apareixen en els cors de moltes cançons.

Les lletres tornen a situar-los en el context vital i històric de la joventut. De fet argumenten que “Cendra i or” és la imatge poètica de l’au fènix, que resorgeix daurada després de morta. “La immortalitat de les idees, l’estat permanent del canvi, fer front als obstacles...” .  El segon senzill “Murs” ens parla de la incomunicació de la gent en una era tecnològica en la qual les eines de contacte ens allunyen físicament contraposant-se al que abans eren les relacions humanes reals.

El disc és optimista, per omplir pulmons i ànima d’aire, assegut a l’arena de la platja, al penya-segat, a l’escull, al cim de la muntanya o llançant pedres al riu. Tot té remei en aquesta vida. Just és acabar aquestes ratlles amb els versos d’”Eterna força”.

“Si m’ofegue seràs l’aigua
que s’endinsa dins de mi.
Si em disparen seràs el moment
just abans de morir.
Seràs la llei més justa,
l’eterna força,
seràs la meva llar!
Si em fan fora de les cases,
tu seràs el meu abric!
Si em fan presoner per no callar,
seràs la llibertat!
Seràs l’exèrcit que farà
cremar la soledat,
Seràs la meva llar!

.




dimecres, 22 de març de 2017

La lletra perfecta

Portada del disc d'Ona Nua, lletres originals i treballades

De ben menut ja m’apassionaven les cançons de rock i pop. Recorde com, amb catorze anys, les influències eren les que em proporcionaven el meu germà major i els companys d’escola. Les xiques de la meua classe traduïen les lletres de Michael Jackson i les posaven en llibretes monogràfiques, amb dibuixos, colors i cors. Amb aquelles traduccions i la manca d’atenció que tenia jo, poc vaig entendre de «Billie Jean» (1982), per exemple. Una cançó que va reflectir el moviment de les groupies, eixes joves fans disposades a tindre sexe amb els artistes després dels concerts.
«Billie Jean» fou un tema aclamat per la crítica. Estigué setanta-sis setmanes liderant les llistes d’èxits dels Estats Units, i si en repassem la lletra potser no era –líricament– un text com per a tirar coets. En canvi, el contingut era bo, sobretot si el contextualitzem en l’època i el posem en boca d’una estrella de la música. Era una novetat que Michael Jackson cantara una història (possiblement vinculada a la seua biografia) sobre una dona que deia que tenia un fill amb el protagonista, i més encara si es lligava amb la vida que portaven els artistes i les bogeries que arribaven a fer els i les fans per passar una estona a soles amb els seus ídols.
Sovint ens qüestionem –els qui escrivim i opinem sobre la música en valencià– què fa que la lletra d’una cançó siga especial, que ens toque la fibra i que siga capaç d’aconseguir l’excel·lència quan casa a la perfecció amb música i interpretació. Els experiments, els porte al cotxe però també els he duts a classe. Alumnes que responen amb emoció a les lletres de Tardor o que els costa barbaritats entendre els versos d’Ona Nua. De tot hi ha. (Els qui vam aprendre literatura escoltant els versos de March amb Raimon ho vam tindre més difícil…).
Però, per què «Al País de l’Olivera», d’Obrint Pas, és una gran lletra? O quines raons portaren els membres del jurat dels Premis Ovidi a premiar la surrealista i poètica cançó d’amor «Les amants» d’Arthur Caravan? No és fàcil trobar grans continguts en les cançons. L’originalitat no sempre té el premi del públic, i crec que als grups els agrada més tocar que no compondre. Millor dit, pensen abans en el directe, en si funcionarà la seua música en concert, que en la creativitat.
I hem de dir que es poden fer les dues coses. Es pot ser una banda reivindicativa, skatalítica i festera i escriure textos digníssims alhora. Heu escoltat «Al poble de les rondalles» de Pellikana? Ho han aconseguit. Una cançó d’amor de les més boniques que s’han escrit en els darrers anys, alegre i amb Castalla com a context vital. És allò que espera el seu públic, reivindiquen el sentiment de pertinença, també l’escriptor Enric Valor, i parlen d’estima amb la fórmula del mestissatge musical.
Més grups actuals, o que travessen un moment dolç. A qui no li ha agradat «Quan caminàvem» d’Aspencat? Un repàs tendre, combatiu i melangiós sobre tot allò que fa de València una gran ciutat d’acollida per als estudiants vinguts de comarques. Perquè està clar que cantar versos d’Estellés és plaent, però també és fonamental aprendre l’ofici de poeta.
Ens endinsem en el que expliquen els versos. Potser «Els fills de la nit», un dels temes més reeixits dels Smoking Souls, diu molt de les generacions de pares i mares que visqueren la por, per exemple, de la dictadura, del pecat, de l’Església, del què diran al poble, sobre si tenim aquest o altre comportament… Una bona idea per a portar a una cançó, no?
Parlem, doncs, d’escriure bé, de tindre un lèxic acurat, vocabulari extens i de saber usar els mots segons en quin moment. Però el més important, almenys crec que per a la gent que consumeix molta música, és el relat: allò que es vol explicar directament o mitjançant metàfores i símils. Després ens seduirà la música, si la cançó no té tornada, o si en té una, o fins i tot dues de ben diferenciades. Cal llegir molt i no pensar en el què diran els crítics o el públic. Escriure i crear amb imaginació, expandir les idees i gaudir de l’acte de la concepció textual.
Travessem moments en què la immediatesa guanya a l’art de meditar allò que es vol transmetre. També en la música. Potser ha arribat el moment de frenar. D’aturar-se i pensar què expliquem. L’hora del desendoll. És una bona opció.
«Foscos boscos de gent,/ cossos cegos d’amor./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Benefactors virtuals,/ complaença fugaç./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Dogma de la imatge,/ esclaus de la idea./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?»

Publicat a la Revista Saó de febrer de 2017.