També em trobareu a:

dimarts, 13 de juny de 2017

“ÉSSER VIU”. Gent del Desert




Hi ha formacions que deambulen discretament pel panorama musical valencià al mateix temps que ens deixen notables treballs. Històries que saben envellir, com si buscaren la fermentació en caves, per fer-nos entendre amb un nou tast que les melodies i narracions cantades han estat concebudes per a mantindre’s eternes. I això té mèrit.
Ho he sentit escoltant algunes de les cançons del disc en directe “Ésser viu” de Gent del Desert (Comboi Records). Un disc recopilatori de tot el que han fet i volen mostrar els músics d’aquest grup liderat per Jesús Barranco. Folk rock obert a tot, però amb continguts etnològics que ens ajuden a entendre la història del nostre país. País de roders, d’oficis tradicionals, de fonts, rius i muntanyes, de llegendes i de poetes. La Vall d’Albaida amagada.
Retrobar-se amb “Toni Pep” en directe és recordar una de les millors lletres que s’han escrit en els darrers anys: La vida d’un cadirer valencià, el pas per la indústria del moble i el seu zenit. Barranco escriu bé, i es nota el seu punt pedagògic (és profe de secundària).
Saber-ne dels avatars del bandoler “Cameta” o del relat tradicional de “La Senda dels cinc germans” (en un 1), amb la mort de cinc joves llauradors infectats d’aigua enverinada per una “cuca papera”, és com endinsar-se en un llibre de rondalles, ple de detalls, explicatiu. Perquè aquestes lletres tenen un treball d’investigació i documentació darrere. Tenen vida. En el cas de l’insecte que deixa malalts de mort aquells cinc donzells Jesús Barranco consultà l’insigne Martí Domínguez (doctor en Biologia) per conèixer sobre quin animalot cantaven. I es tractava del Meloe proscarabeus, un escarabat llarg amb retxes roges que realment produeix substàncies tòxiques.
Arribats a aquest punt “Ésser viu” ens mostra l’interés del grup d’Ontinyent per la Cançó i la poesia. Remarcable la versió que feren i han tornat a gravar  de “Montserrat”, d’Ovidi Montllor. I les musicacions de poetes coneguts, amics i estimats per Barranco, com ara Sergi Torró, Manel Alonso o Sergi Gómez…
Però el disc ens mostra també l’interés per la música d’arrel anglosaxona amb unes adaptacions de textos al valencià de conegudes peces de Bob Dylan, Mark Knopfler o Eric Bogle. Una bona forma d’apropar els clàssics de la música contemporània en la nostra llengua. El fácil, potser, hauria estat cantar en anglès, però el treball de traducció i interpretació és un valor afegit a les inquietuds de Gent del Desert.
El disc en directe s’enregistrà al cinema del Centre d’Interpretació Turística de la Serra de Mariola, a Bocairent, just quan el grup complia deu anys. Una dècada en la qual ens han deixat sis discos i aquest resum que ara presenten. “Veig Ontinyent” diu el darrer tall, amb text de David Mira. Ontinyent, paga la pena escoltar-se’l. I la Vall d’Albaida sencera. Desert florit.


L’estiu de ZOO i el destí d’Aspencat
Per altra banda, com a epíleg primaveral, volia recordar que Zoo ja estan de tornada amb “Raval” (Propaganda pel fet). Un disc d’imminent aparició que ha tornat a posar els Panxo, Arnau i companyia en la llista dels grups preferits de la música en català. Ja han exhaurit totes les entrades per a la presentació a la Sala Apolo de Barcelona, quan en el moment d’escriure aquestes ratlles encara falta un mes llarg per a l’actuació (26 d’abril). El 20 d’abril s’estrenaran a Repvblicca (Mislata).

Aspencat, l’altre grup valencià de masses, continua tocant amb consistència quan ja fa dos anys del seu exitòs “Tot és ara” (Halley Records). Darrerament, els concerts els concentren també a diferents ciutats de l’Estat. Han estat per Madrid, la Manxa, Cantàbria… obrint mercat, vaja. El que és preocupant per als seus fans és que han anunciat una aturada indefinida per a l’any vinent. Si finalment pleguen, seria bo que tragueren material nou o de comiat. Possiblement la gent en vol més.

(Publicat a la Revista Saó d'Abril de 2017)

dilluns, 27 de març de 2017

Arriscar per a guanyar


La banda de Pego en una imatge promocional obra de Xepo WS

El nou disc dels Smoking Souls “Cendra i or” torna a situar el grup de Pego en el centre d’atenció de la música feta al sud del Sénia. Noves sonoritats i la mateixa contundència. Decidits a petar-ho tot.

La música valenciana viu aquests mesos l’eixida al carrer dels discos d’alguns dels grups que més públic tenen, si agafem com a patró la quantitat de concerts que realitzen al llarg de l’any. Smoking Souls ha arribat al tercer disc en una situació que ja desitjarien moltes bandes del nostre país. Des que publicaren “Nòmades” (2015) pràcticament no han deixat de tocar cada cap de setmana en una gira amb un nom ben explícit “Tour Salvatge”.

Com ja hem escrit, tradicionalment el tercer disc es pren, en termes comercials, com el treball de la veritat, el de l’esclat definitiu, el sempre amanit terme del punt d’inflexió per saber si “la cosa” es dispara professionalment, es desinfla i si es queda en divertiment o proposta cultural que no dóna per pagar el lloguer del pis i menjar cada dia.

De números no sabem com aniran els pegolins Smoking Souls però és indiscutible que la publicació d’aquest “Cendra i Or” (Propaganda pel fet) es produeix en plena eufòria dels seguidors i del grup. Però, el més important, com són les noves cançons?

El disc manté, a grans trets, les constants musicals anteriors. Si ha funcionat i és el que li ve de gust al grup, per què no repetir-se? Però no és el cas exactament. El rock (contundent i en ocasions linial) dels Smoking potser podria cansar al públic a mitjà termini. Per això eixamplar possibilitats i estructures en les composicions és un clar encert. Hi ha temes més delicats que semblen obrir l’aixeta estilística sense allunyar-se del fil embastit per la força de les guitarres i la pegada rítmica. “Cançó de la son” en seria un dels exemples, amb fragments en eusquera interpretats per Gorka Urbizu de Berri Txarrak, un grup que sempre ha estat present en la música de la formació de la Marina. Destacable el tall final “Guarda’m l’aire”. El tema que volien fer els membres del grup, com confessaren, “durara el que durara”. Cinc minuts i mig en diferents seqüències, per a gaudir plenament, amb lletra emotiva i cors preparats per fer cantar el públic. Els riffs de “Vida” (amb un vídeo promocional de nivell, amb el segell de Tresdeu) i la fantàstica “Lluna”, amb una tornada de pes que reclama estima en un moment de deriva, són alguns motius per escoltar “Cendra i Or”. Impecable la producció (un altra vegada ho has fet Mark Dasousa) ben farcida de tot. El grup així ho volia. Igual caldria mirar-se la repetició dels “eoos” “ooos” i “oees” de tota mena que apareixen en els cors de moltes cançons.

Les lletres tornen a situar-los en el context vital i històric de la joventut. De fet argumenten que “Cendra i or” és la imatge poètica de l’au fènix, que resorgeix daurada després de morta. “La immortalitat de les idees, l’estat permanent del canvi, fer front als obstacles...” .  El segon senzill “Murs” ens parla de la incomunicació de la gent en una era tecnològica en la qual les eines de contacte ens allunyen físicament contraposant-se al que abans eren les relacions humanes reals.

El disc és optimista, per omplir pulmons i ànima d’aire, assegut a l’arena de la platja, al penya-segat, a l’escull, al cim de la muntanya o llançant pedres al riu. Tot té remei en aquesta vida. Just és acabar aquestes ratlles amb els versos d’”Eterna força”.

“Si m’ofegue seràs l’aigua
que s’endinsa dins de mi.
Si em disparen seràs el moment
just abans de morir.
Seràs la llei més justa,
l’eterna força,
seràs la meva llar!
Si em fan fora de les cases,
tu seràs el meu abric!
Si em fan presoner per no callar,
seràs la llibertat!
Seràs l’exèrcit que farà
cremar la soledat,
Seràs la meva llar!

.




dimecres, 22 de març de 2017

La lletra perfecta

Portada del disc d'Ona Nua, lletres originals i treballades


De ben menut ja m’apassionaven les cançons de rock i pop. Recorde com, amb catorze anys, les influències eren les que em proporcionaven el meu germà major i els companys d’escola. Les xiques de la meua classe traduïen les lletres de Michael Jackson i les posaven en llibretes monogràfiques, amb dibuixos, colors i cors. Amb aquelles traduccions i la manca d’atenció que tenia jo, poc vaig entendre de «Billie Jean» (1982), per exemple. Una cançó que va reflectir el moviment de les groupies, eixes joves fans disposades a tindre sexe amb els artistes després dels concerts.
«Billie Jean» fou un tema aclamat per la crítica. Estigué setanta-sis setmanes liderant les llistes d’èxits dels Estats Units, i si en repassem la lletra potser no era –líricament– un text com per a tirar coets. En canvi, el contingut era bo, sobretot si el contextualitzem en l’època i el posem en boca d’una estrella de la música. Era una novetat que Michael Jackson cantara una història (possiblement vinculada a la seua biografia) sobre una dona que deia que tenia un fill amb el protagonista, i més encara si es lligava amb la vida que portaven els artistes i les bogeries que arribaven a fer els i les fans per passar una estona a soles amb els seus ídols.
Sovint ens qüestionem –els qui escrivim i opinem sobre la música en valencià– què fa que la lletra d’una cançó siga especial, que ens toque la fibra i que siga capaç d’aconseguir l’excel·lència quan casa a la perfecció amb música i interpretació. Els experiments, els porte al cotxe però també els he duts a classe. Alumnes que responen amb emoció a les lletres de Tardor o que els costa barbaritats entendre els versos d’Ona Nua. De tot hi ha. (Els qui vam aprendre literatura escoltant els versos de March amb Raimon ho vam tindre més difícil…).
Però, per què «Al País de l’Olivera», d’Obrint Pas, és una gran lletra? O quines raons portaren els membres del jurat dels Premis Ovidi a premiar la surrealista i poètica cançó d’amor «Les amants» d’Arthur Caravan? No és fàcil trobar grans continguts en les cançons. L’originalitat no sempre té el premi del públic, i crec que als grups els agrada més tocar que no compondre. Millor dit, pensen abans en el directe, en si funcionarà la seua música en concert, que en la creativitat.
I hem de dir que es poden fer les dues coses. Es pot ser una banda reivindicativa, skatalítica i festera i escriure textos digníssims alhora. Heu escoltat «Al poble de les rondalles» de Pellikana? Ho han aconseguit. Una cançó d’amor de les més boniques que s’han escrit en els darrers anys, alegre i amb Castalla com a context vital. És allò que espera el seu públic, reivindiquen el sentiment de pertinença, també l’escriptor Enric Valor, i parlen d’estima amb la fórmula del mestissatge musical.
Més grups actuals, o que travessen un moment dolç. A qui no li ha agradat «Quan caminàvem» d’Aspencat? Un repàs tendre, combatiu i melangiós sobre tot allò que fa de València una gran ciutat d’acollida per als estudiants vinguts de comarques. Perquè està clar que cantar versos d’Estellés és plaent, però també és fonamental aprendre l’ofici de poeta.
Ens endinsem en el que expliquen els versos. Potser «Els fills de la nit», un dels temes més reeixits dels Smoking Souls, diu molt de les generacions de pares i mares que visqueren la por, per exemple, de la dictadura, del pecat, de l’Església, del què diran al poble, sobre si tenim aquest o altre comportament… Una bona idea per a portar a una cançó, no?
Parlem, doncs, d’escriure bé, de tindre un lèxic acurat, vocabulari extens i de saber usar els mots segons en quin moment. Però el més important, almenys crec que per a la gent que consumeix molta música, és el relat: allò que es vol explicar directament o mitjançant metàfores i símils. Després ens seduirà la música, si la cançó no té tornada, o si en té una, o fins i tot dues de ben diferenciades. Cal llegir molt i no pensar en el què diran els crítics o el públic. Escriure i crear amb imaginació, expandir les idees i gaudir de l’acte de la concepció textual.
Travessem moments en què la immediatesa guanya a l’art de meditar allò que es vol transmetre. També en la música. Potser ha arribat el moment de frenar. D’aturar-se i pensar què expliquem. L’hora del desendoll. És una bona opció.
«Foscos boscos de gent,/ cossos cegos d’amor./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Benefactors virtuals,/ complaença fugaç./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Dogma de la imatge,/ esclaus de la idea./ Quina revolta farà que jo isca al carrer?/ Quina revolta farà que jo isca al carrer?»

Publicat a la Revista Saó de febrer de 2017.

divendres, 3 de febrer de 2017

Cançó per al 2017

Bertomeu el dia que presentà "Collita i llaurador" al Micalet (VXC)

Encentem l’any amb dues produccions de les acaballes de 2016: Segona mà,(Mésdemil) de Tomàs de los Santos, i Collita i llaurador (El Petit Editor), de Bertomeu. Maneres diferents d’interpretar la cançó d’autor que troben el nexe comú d’aquelles composicions poètiques lluentes, que manifesten l’estima per la quotidianitat de les persones que estimem. Bertomeu i De los Santos, una invitació musical per al nou any. Arrelats al poble, a la terra, al barri, a la vida.
Bertomeu és una màquina de fer cançons. Té la fórmula definida i sembla trobar-se còmode  fent allò que més li agrada. I a més ho fa tocant-ho tot solet a Estels Estudi, eixe llogaret creatiu que ha construït a Alberic. Rock d’autor amb unes coordenades que transmeten proximitat i bagatge personal. Records que podrien ser eterns, ben vius als municipis més menuts del  país. Collita i llaurador és un homenatge a la vida rural, senzilla, la que dibuixà Estellés en infinitat d’ocasions i que tan bé ha musicat Bertomeu en els darrers discos. En l’estrena d’aquest nou treball al Teatre Micalet comprovàrem la solvència de les guitarres en un espectacle directe, pla i amé. Un concert de tu a tu, de distàncies curtes, amb contrabaix i teclat d’acompanyament. Perquè és possible emocionar-se amb la coca de llanda de la iaia, cantant a la geografia més immediata o component versos sobre els fills. Albert Ortega, Bertomeu, és un músic de llarga experiència, que arriba a la maduresa com a compositor. «M’ha vingut la calma, vas fent-te major. Intente ser més sincer en la música. M’agrada treballar les guitarres, m’agrada sentir-me guitarrista», afirma. Música que podria ser de l’altre costat de l’Atlàntic, però que s’ha parit al cor de la Ribera Alta, i poèticament té poc a veure amb Nova Orleans, Memphis o les veus més reconegudes de l’Argentina i l’Uruguai. Cal recordar que Bertomeu guanyà l’any passat el concurs  «Terra i Cultura», que apadrina Llach, motiu pel qual estarà al Born de Barcelona el 17 de febrer. Així que si voleu escoltar les 10 cançons de Collita i llaurador en un lloc emblemàtic, ja podeu anotar-ho a l’agenda.
De «Terra i Cultura», també en sap Tomàs de los Santos, qui aconseguí el mateix guardó en 2011. Ara ha pujat un graó amb aquest Segona mà. Sota la producció de Pau Romero (VerdCel, Anna Moliner…) als estudis BeatGarden, els tretze talls de De los Santos brillen i de segur que arribaran a més públic, sobretot a eixe oient que està cansat de convencionalismes i de l’encasellament que encara pesa en el gènere de la Cançó. Segona mà és fresc i té detalls honestos i delicats en la producció. El tema «Camí de Farinós» (dedicat a son pare) és, simplement, bell. La manera amb la qual tracta la vida en una finca de vivendes en «Balconades» ens recorda –com Bertomeu– que la poesia està a la porta que fita amb el teu pis, en la conversa de l’ascensor o en una mirada falsa i dolorosa dels ulls del veí que du quatre anys aturat. De los Santos canta també a les dones en aquest cedé. «Va ser Sergi Pitarch (músic del disc) qui em va dir: “hi ha moltes cançons de dones. Jo ni me n’havia adonat; les vaig compondre en moments diferents i sense haver pensat en el resultat final”, argumenta el cantautor de València. Dolors, Patrícia (Heras), Júlia, Daniela i Matilde Landa hi estan presents. Lluitadores, amigues, conegudes… Històries diverses sobre dones per a un disc complet i amb lletres ben tractades, on a més a més s’inclouen poemes musicats de Miquel Martí i Pol, Manel Alonso Català, Rosa Leveroni i Valls, Omar Khayyam i la veu del periodista Francesc Viadel.
Aquest cantautor tardà (pujà a l’escenari com qui diu fa quatre dies ) té més projectes. Al març traurà el disc sobre poesies musicades amb l’actriu Silvia Bel, amb qui condueix l’espectacle M’he estimat molt la vida. Està en el moment. Estan a punt. De los Santos i Bertomeu, bona collita.
Imatge de Tomàs de los Santos obra de Fernando Gimeno
Article publicat al nº 422 de la revista Saó (gener 2016).

diumenge, 22 de gener de 2017

De la furgoneta Ebro de Carraixet al vídeo amb gat d’Ona Nua

Carraixet dedicà al públic una cançó en el lliurament dels guardons


I arribà el dia en què els Ovidi viatjaren a Castelló per reforçar que la música en valencià ha quallat de nord a sud del país. Paralel·lament a aquesta realitat, la Fira Trovam s’ha consolidat com un referent professional i de públic de la indústria cultural valenciana, amb 11.000 visitants, segons l’organització, i desenes d’actuacions programades a la capital de la Plana del 10 al 13 de novembre.

Per arredonir les expectatives, l’onzena edició dels premis Ovidi Montllor tingué diferents protagonistes, més enllà dels dos grans vencedors musicals: Arthur Caravan (millor disc de rock, millor cançó i millor lletra) i Gener (millor disc de pop i millors arranjaments i producció). Fou la nit de Carraixet pel guardó a la trajectòria artística i també la nit de tribut per a Vicent Pastor, de Tres fan ball, qui ens ha deixat aquest 2016. El seu fill Jordi s’encarregà de donar les gràcies des de l’escenari.
Amàlia Garrigós –presentant– i altres veus durant la gala ens recordaren igualment que Leonard Cohen havia mort, però no els seus poemes que sonaren enllaunats abans de la foto final amb Arthur Caravan (gran “Suzanne”!).

També hi hagué reconeixement per al festival Barnasants. Pere Camps, el seu ideòleg, explicà com el COM, Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià, havia fet possible el canvi necessari al País Valencià, per la llibertat i la defensa de la llengua. Després rememorà “El Partisà” de Cohen, per acabar animant el públic amb la proclama: “el nostre Kalashnikov amb què guanyarem la llibertat i la igualtat es diu Cultura!”. Aplaudiments.

Manolo Miralles, president del COM, es mostrà feliç pel premi obtingut en la secció de folk amb la seua banda “Musicants” i mantingué el discurs final en temps, llarg, i forma, com cada any. S’adreçà als governants i advertí que “la fera ferotge pot mossegar” en qualsevol moment. Si en l’edició anterior hi hagué desembarcament dels pesos pesants del Consell als Ovidi (amb Ximo Puig i Mónica Oltra al front) enguany la presència institucional va recaure en el President de les Corts, Enric Morera, el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, i la regidora de Cultura de Castelló, Verònica Ruiz.

Faltaren als premis els Arthur Caravan (de bolo a València) i Ona Nua (el projecte de Josep Pérez guanyador en l’apartat de cançó d’autor) i hi hagué espai per a les reivindicacions laborals dels músics. Interessant i necessari fou el discurs de Josep Lluís Notari com a portaveu de la Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana, qui va anunciar que “treballen per fer el bolo més important”. El dels drets dels músics (repàs a l’iva cultural, als sous, a les cotitzacions a la Seguretat Social...).

La família de Gener recollint un dels premis
Per animar la vetllada i omplir de bon rotllo i d’alegria l’Auditori de Castelló ja estaven els Atupa (guanyadors en hip hop i música electrònica) i els Gener amb tota la tropa (amb les “Germanes” de veres i de cors). El seu disc dedicat a les dones “Oh germanes!” (Mesdemil) estigué ben present. Perquè de dones anà la nit. Perquè les úniques veus que cantaren en directe foren les de Rebeca Mut (Musicants) arrancant-se amb una versió valenciana d’”Alfonsina i el mar” de Mercedes Sosa, els fantàstics cors femenins de Gener i les germanes de Carraixet (aquestes de veritat) Mari Carme, Eva, Myriam i Vanessa quan interpretaren a pèl “El barranc de l’Assut”.

Foren els Ovidi de Carraixet. Més de 45 anys d’història de la música valenciana gràcies al treball incansable i il·lusionat de la família Giner. Un es quedà bocabadat en vore a la pantalla les fotos d’aquell jove Lleonard Giner amb les seues filles. Aquelles places plenes de públic, aquells concerts on l’escenari eren els propis músics. Aquella furgoneta Ebro que degué de portar el grup amunt i avall per totes les comarques.

Història vella de la música en imatges però també modernor. De la mítica Ebro a un vídeo amb gat, el de Josep Pérez d’Ona Nua, disculpant-se per no haver pogut assistir a la gala amb el fel·lí al braç (Lilo és l’animal del disc “Un gat i un home al seu costat”. Mesdemil). I d’ací a la professionalització de la música valenciana en clau còmica. L’excel·lent producció de Paco Loco per al disc de Gener al Puerto de Santa María, es va plasmar en un vídeo del reconegut tècnic de so donant les gràcies en un valencià xampurrejat sota les amenaces de dos encaputxats que l’obligaven a dir que Gener era el millor grup que mai havia produït. Bon ambient, bon humor i millor gent. Vora 100 discos enguany en uns premis competits i de nivell.

Foto final amb els premiats dels Ovidi de 2016


Els Ovidi 2016. Castelló 13 de novembre.

Millor disc de rock. Arthur Caravan. “Major Propòsit”. Música de Telers.
Millor disc de pop. Gener. “Oh germanes!”. Mésdemil.
Millor disc de cançó d’autor. Ona Nua. “Un gat i un home al seu costat”. Mésdemil.
Millor disc de folk. Musicants. “Adsabara”. Picap.
Millor disc de hip-hop i electrònica. Atupa. “Quasi res porta el diari”. Mésdemil.
Millor maqueta. Àcids.
Millor cançó. Arthur Caravan. “La traïció de les imatges”. Música de Telers.
Millor lletra. Arthur Caravan. “Les amants”. Música de Telers.
Millor producció i arranjaments. Gener. Paco Loco i Gener per “Oh germanes!”. Mésdemil.
Millor disseny de disc. Pau Alabajos. Alba López per “L’amor i la ferocitat”. Bureo Músiques. 
Millor clip. Joe Pasq. “Blau”. Enredo Films.