dilluns, 17 d’octubre de 2016

La música als cotxes


Smoking Souls per Xepo WS


Cadascú té la seua banda sonora per viatjar, per recórrer pobles i carreteres amunt i avall i per creuar núvols i oceans. En companyia dels Obrint Pas eren les cançons de Kortatu, amb Dropo Rory Gallagher, amb Anselmos The Cult i amb Munlogs U2 o Supergrass. Al cotxe sempre hi ha qui mana de l’aparell de música. Si hi ha bon criteri el trajecte és fantàstic i el paisatge, moltes vegades, es fusiona amb els discos de per vida. Videoclips personals amagats als indrets més insospitats del cervell. Llistes d’èxits  recordades davant de cada mar, de cada muntanya.

Les vacances d’estiu semblen fetes per als festivals; per a fugir de les ciutats i dels pobles i descobrir nous paratges i gent. Passats els anys la música al cotxe ha canviat majorment. Per diferents raons Tardor i Smoking Souls han guanyat pes en els viatges llargs del meu vehicle, igual que han aconseguit entrar a moltíssims cartells de les principals cites estiuenques. Especialment significatiu és el cas del “Tour Salvatge” dels Smoking. Els pegolins no han parat en torreta i podem dir que toquen igual o més que la Gossa Sorda i Obrint Pas en els seus respectius millors moments. 

L’increment de les nits de rock en valencià i dels grans festivals on hi participen els nostres grups (Aplec dels Ports, Fira de Juliol, Meruts Festival, Gandia Sound Festival, Figa Rock, Ceba Rock, Medusa, Xufa Rock, Canet Rock...) fa vertigen. I els valencians traem pit allà on anem amb les samarretes dels nostres grups preferits i dels festivals. Sí, també som capaços d’aguantar les polseres ronyoses fins que comence el curs a setembre.

El recent agost, en un d’eixos viatges buscant la frescor a la Selva d’Irati i entre mirades de complicitat, la meua samarreta de Sant Gatxo va coincidir en el buffet de l’hotel amb una de Zoo. L’anecdotari lluny de quedar ací va créixer a la nit en una sidreria d’Otsagavia. En la taula del costat sopaven Andreu Garcia (Soul Atac) i Anna Franco (Quàmlibet, Soul Atac). Tota una alegria. Soul Atac fou una de les formacions de veus femenines que més em va impactar en el seu moment i que vaig tindre la sort de posar al cartell d’aquell Rock a la Mar de Dénia l’any 2007.

En seure junts vam fer un repàs dels darrers anys i de les dificultats que han tingut molts grups per poder tocar en condicions òptimes, una situació que en l’actualitat s’ha capgirat per la quantitat i qualitat dels grups, però també pel canvi de color polític a molts ajuntaments. També vaig apuntar en el debat si hi havia bombolla musical en haver tant de festival en dansa amb la repetició de grups i de públic.

La conversa s’endinsà en les festes de poble i les orquestres i xarangues que ja incorporen repertori del rock en valencià. Pel que fa a les xarangues gent com Pau Puchol (Lilit i Dionís), Joan Mont, José Luis Server o el mateix Miquel Gironés (Obrint Pas) han ajudat a posar al carrer els clàssics del rock valencià amb les seues partitures i arranjaments.
En el cas de les nits de verbena, orquestres valencianes com “La Pato” igual et fan una versió del Canto del Loco que aconsegueixen enfollir a milers de persones amb “La Flama” d’Obrint Pas. Comentava amb Andreu i Anna –irònicament– que a Bétera vaig vore a Alberto Comesaña (Semen Up i Amistades Peligrosas) amb Pablo Perea (La Trampa) interpretant les seues cançons i d’altres amb una banda solvent en un espectacle titulat “La edad de oro del pop español”. Hi haurà algun mànager capaç de posar dalt de l’entaulat als membres “jubilats” o en “mode pausa” de les formacions més importants del rock en valencià? S’imagineu una nit de revetlla amb el bo i millor dels darrers vint anys de la nostra música?

L’estiu s’ha acabat, igual l’agost de 2017 tindrem alguna sorpresa. Una nova banda sonora potser.
(Publicat a la revista Saó de setembre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada