dissabte, 25 de juny de 2016

NOVEMBRE ELÈCTRIC I HÈCTOR SERRA. SOLVÈNCIA POÈTICA


La música està plena de col·laboracions. La majoria d’elles fruit de les amistas dels artistes o, per contra, impulsades per objectius estrictament comercials. L’escena en valencià no està òrfena en aquest aspecte. 

Ara bé, hi ha obres musicals que naixen i es treballen amb cura. Sorgeixen de l’estima per la cultura i les ganes de portar a bon port idees i projectes que es volen compartir.

Escoltar “Tremole” (Mésdemil), de Novembre Elèctric i Hèctor Serra, et reconcilia amb la poesia i el pop de casa nostra. És el triomf d’una realitat: la de la gent que proposa i executa fórmules que naden lluny dels convencionalismes. 

L’enregistrament és càlid i dolç. Rodó. Si el so del guardonat “Intacte” ja ens va agradar, aquests catorze poemes d’Hèctor Serra convertits en cançons per Yeray Calvo (Novembre Elèctric) no es queden enrere. Encara que el cantant d’Algemesí recorde que “Intacte” “tenia una producció potent i amb molts arranjaments”, el cert és que l’aparent senzilleza d’aquest “Tremole” amaga un treball ben estudiat.

La proposta, però, ha sigut més fàcil d’executar del que hom puga imaginar. Yeray Calvo i Hèctor Serra (tots dos periodistes) es van retrobar un dia i després de diferents col·laboracions s’inicià el projecte. Com explica Calvo “es tractava d’una evolució personal, de desenvolupament creatiu per a deixar l’àrea de confort” i està clar que els textos de Serra eren el repte perfecte. “És una proposta honesta i arriscada. Els poemes han sigut fàcils de portar, eren versos que demanaven ser musicats”, apunta Yeray Calvo. Com a exemple “Oceànica”. “Eren cinc frases, amb les guitarres acústiques”. Deliciosa, com també “Secret” amb piano, cançons que les podria haver signat la millor versió de Marcel Cranc.

Un disc recomanable per a escoltar amb auriculars, treballant a casa, per a gaudir passejant pel carrer, al metro…

En aquesta història qui potser tindria més a perdre que a guanyar era Hèctor Serra. Del resultat en vam raonar via mail. Aquí teniu la conversa amb el poeta d’Aldaia que cal seguir sí o sí, sobre tot si continua vinculant-se a la música. Que no pare.



SERRA: «Yeray m’ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes»

- La relació amb Yeray Calvo té un temps, com ha anat construint-se el matrimoni artístic fins arribar a Tremole?

Tremole ha suposat la consecució de moltes complicitats gestades entre tots dos a partir de l'any 2013. Fou eixe any quan Yeray em va enviar un correu electrònic amb un arxiu sonor adjunt que acabaria encenent la metxa de tot el que ha vingut posteriorment. Aquell adjunt era una gravació casolana del poema "Secret" que Yeray havia trobat per la xarxa. Certament, alguns poemes del llibre Trèmolo es prestaven al fil musical perquè, en bastir-los, havia pensat en estructures que potser s'adeien millor en una cançó: versos d'art menor, concisió en el símbol... Amb tot, mai pensava veure textos meus en partitura musical. Després de "Secret" vingueren més cançons. I llavors vam plantejar-nos crear l'espectacle poèticomusical que hem rodat durant aquest temps i que ha desembocat en la publicació de Tremole.

És curiós: Yeray i jo havíem estudiat junts Periodisme a la Universitat de València però no va ser fins aquest moment que la nostra relació es va fer contundent. Es pot dir que la poesia i la música ens han unit, ni que siga de manera conjuntural. Ara mateix, no concep una altra manera de difondre els meus poemes que no siga amb l'acompanyament de Yeray als recitals. M'ha ajudat molt en donar una nova volada a la transmissió dels poemes i a immortalitzar-los en el canal de transmissió més popular dels nostres temps. 

- Quan s’accepta la musicació d’un poema no hi ha por al resultat? Hi ha alguna peça de Novembre Elèctric en la qual has dit: "Xe, aquesta no". O, directament, "ostres, no pensava que quedaria bé així”.

La feina de Yeray m'ha sorprès gratament. Trobe que, en la majoria de les cançons, ha aconseguit encaixar els versos amb molta destresa i ha captat l'essència dels poemes que va triar. Fins i tot, hi ha cançons que han superat amb escreix el poema. "Mediterrània" o "Habitacle III" són poemes que mai defensaria en la presentació dels meus llibres, però transmutats en cançó han pres una nova perspectiva i han salvat el poema. Aquesta és la virtut d'unir disciplines: el poema s'hi presta gràcies a la seua propietat dúctil i la música és un artefacte que envola les paraules a cotes emocionals vertiginoses. També s'ha donat el cas de poemes que mai pensava que acabarien esdevenint cançó: "Avinguda Ovidi Montllor" i molt especialment "Oceànica" són poemes molt plàstics que difícilment es podien transportar. O això pensava. Novembre Elèctric ho ha aconseguit i m'han deixat amb la boca oberta. 

- Has intervingut en la part musical?

He estat ajudant en l'encaix dels versos, assessorant quan calia. Però les composicions de Yeray ja venien molt ben apuntalades. Més que en el disc, la meua intervenció amb Yeray o amb Novembre Elèctric es requereix als espectacles, on cal assajar prèviament tots els passatges de recitació i encabir les atmosferes musicals que l'acompanyen. No val qualsevol arpegi per a tot poema ni a l'inrevés. Això s'ha d'anar cercant amb paciència. 

- Trèmolo i tremole. L’alternança de sons i la tremolor que són per a tu?

En l’àmbit musical, un trèmolo (o trèmol) és una vibració o una reiteració ràpida d’un so que aconsegueix produir l’efecte d’un gran trasbals. La sonoritat de la paraula, efectivament, remet a la tremolor, a l’agitació, a la commoció. Així és com veig el meu món. Tot és una successió que es trepitja. Novembre Elèctric ha pres el relleu del concepte i l'ha convertit en verb, personificant el sentiment i incrustant-lo en el jo mundanal. 

A l'espectacle poèticomusical és on més clarament es percep la idea de la tremolor. Dividim l'acte en tres passatges temàtics: un de més urbà, un altre de més reivindicatiu i un tercer de més amatori. Ciutat, lluita i amor formen un triangle caòtic, desordenat, dolorós, amerat de contradiccions diàries... però alhora carregats d'agitació i commoció. 

- Serà aquesta la darrera col·laboració poètica musical o tens nous projectes?


El meu nou llibre, Cinètica, no és tan musical. He enfilat per proses poètiques i allargament dels versos. Necessitava expandir-me més. Però una cosa no lleva l'altra. De fet, hem incorporat peces de Cinètica a l'espectacle. De moment, Tremole me'l mire com el millor regal que un grup de música pot fer-li a un escriptor de poesia; estaré eternament agraït als Novembre i a Yeray per aquesta joia. No és l'única vegada que els meus poemes s'han vist involucrats en la música. També l'Orfeó d'Aldaia i l'Orfeó Universitari de València han creat peces a partir de poemes meus. Tot això és molt engrescador. 

dimecres, 15 de juny de 2016

VISCA LA INESTABILITAT


Irromp amb sis cançons excel·lents el segon treball de Geografies, la banda sorgida de membres de 121dB i Spheniscidae. “De Creus en dins” –amb clara referència en el nom a la ciutat de València– és un emocionant relat de l’esclat indie que viu la música en valencià.

Foto promocional de Geografies
“Cantàvem narrant les històries que el temps no va voler desfer. La vida buscava sentir en un so, una tradició ancestral. Natura, que parla i recorda raons, que tot és cosmos i ficció, que cada pedra la tomba un gegant que vol fer seua la ciutat. Si escoltes, es pot sentir cridar des de la mar als llamps; reclamen la pau d’un cel on només volen els ocells. Vents i tempestes, escapen, caminen d’esquenes a un bosc, buscant el seu lloc. Si tots som aigua, escapa’t i sigues com riu fang, cabal perdut”.

 Prosa poètica de veu esquinçada, dura, de vegades gustosament anàrquica. Guitarres ben treballades, escales rítimiques infinites i tornades simples però eclosionadores, com a conclusions dels contes apassionats que les precedeixen (“el teu equipatge està desfet i jo t’espere en Gandia”).

“De creus endins” és la realitat d’un grup –Geografies– nascut per matar el cuquet d’Albert Belda i Ramon Marrades, després de la desaparició de 121dB, amb la suma d’Íñigo Soler (Mare i Spheniscidae) i Alejandro Gómez-Lechón (Spheniscidae), dos guitarristes valencians instal·lats a Madrid i que caldrà seguir de prop. Per a la producció han comptat amb dos vells coneguts dels músics: Pau Paredes i Guillermo Sanz,.


El resultat és d’una potència sòlida, com van demostrar a la “Festa de l’Eufòria” de Tardor (Sala Wah Wah. VLC. 6-5-16). El camí literari de Geografies l’explica la veu de la banda, Iñigo Soler. “Les lletres sorgeixen d'una necessitat d'expressió d'un moment concret. Molt natural, sense pretensió i sense premeditació. Després d'eixe moment, tot i que l'emoció que va generar la cançó pot ser que ja no la tingues, gaudeixes com a músic de la cançó i de la fotografia d'eixe instant”. “La temàtica evoluciona amb les situacions personals que van sorgint i segur que en un futur tractaré nous temes. El que pense que no canviarà és la perspectiva des d'on es parla, és la meua manera d’escriure». A les sis cançons de Geografies (penjades al bandcamp) li hem d’afegir nous temes que ja interpreten amb èxit als directes, com “Barcelona” i “Bollit” i les primeres cançons de “Primer condicional”.

Íñigo Soler i Albert Belda (Geografies) a la Sala Wah Wah de València. (Foto V. X. C.)


Del mapa sonor raonem amb el baixista Ramon Marrades (qui també és Director Estratègic del Consorci 2007 del port de València.). Un bon coneixedor de l’economia urbana a les grans ciutats, una temàtica que està present, amagada en molts dels versos, en les imatges del grup, en el nom del quartet, en les creus que marquen el terme municipal de València , allò que tradicionalment ocorre “De creus endins”…“Sí. La cosa va de mapes. Jo et diría que –de l’estil– n’hi ha un pèl dels 90, un pèl de música alternativa actual i un pèl de soroll estatal. Però el mapa musical és el més desdibuixat de tots”, explica Marrades. Quan li parles de 121dB contesta directe. “La primera idea era no tocar més, pensàvem que ja ho teníem bé. Després Albert i jo decidírem que ens volíem seguir veient (i per tant tocant) i al remat ens hem vist envoltats d’una espiral ascendent d’espontaneïtat i gaudi que no esperaven”.


Espontaneïtat, això sí, en el marc d’una seguretat musical ben adobada. El resultat és clar. Seran el que ells vulguen. La vida és risc i diversió. La música també. Com metafòricament podria apuntar-se al tercer tall del disc. “Visca la inestabilitat i els nervis i la por de vore que no està gens clar. Tu jugues, t’amagues, amb el vertigen fosc d’acomiadar-nos. Estàvem esperant de tu una resposta”.