També em trobareu a:

dimarts, 1 de març de 2016

"L'amor i la ferocitat". El disc americà de Pau Alabajos


Pau Alabajos a Nashville, fotografiat per Xepo WS


Conversem amb el cantautor sobre L’amor i la ferocitat (Bureo Músiques), un disc enregistrat als Estats Units sota la producció de Brad Jones (Els Pets, Josh Rouse o Quique González). Un nou gir en la carrera de Pau Alabajos que, amb un acurat treball, l’apropa al rock i al pop més directe i fresc.
–Per què Pau puja a un avió i se’n va a gravar a Nashville?
Teníem molt bones referències d’un productor artístic que es diu Brad Jones, m’encanta el seu treball: intercanviàrem diversos mails i mp3 i vam aprofitar una minigira de concerts per diverses universitats nord-americanes per allargar-nos a Nashville, on Brad té el seu estudi de gravació, que es diu Alex The Great.
–Hi anares a soles? On actuares?
No, em va acompanyar, com ja és habitual en les gires internacionals, el meu amic Xepo WS (que és un fotògraf espectacular), i va fer un reportatge gràfic de la gira de concerts, va documentar la gravació i em va fer també algunes fotos de sessió per a L’amor i la ferocitat. Actuàrem a la Universitat de Columbia a Nova York, a la Universitat de Chicago i a la Universitat de Missouri. Un autèntic road trip!
–Com va sorgir la idea?
Després de celebrar els deu anys de carrera musical al Palau de la Música de València amb una orquestra simfònica, volíem fer alguna cosa diferent, més elèctrica i contundent. Les cançons de L’amor i la ferocitat són fruit dels moments convulsos que estem vivint socialment i política: una situació d’emergència humanitària en els nostres barris, en les nostres places i carrers. També hi ha cançons d’amor, salvatges i plenes de passió, com indica el títol del disc. (Riu)
–Quina diferència de músics i de producció has trobat respecte dels estudis d’aquí?
Hi ha molt bons músics ací i allà, això que vaja per davant. Però la manera de treballar és diferent: Brad sol fer produccions amb molta cruesa i una amplíssima gamma de matisos. Es grava tot en directe i els músics estem mirant-nos als ulls dins de la sala de gravació. Com si fóra un concert, però sense públic: s’intenten potenciar les emocions i l’espontaneïtat del moment, es grava sense metrònom i queden enregistrades totes les imperfeccions i errades, que no molesten, sinó al contrari: fan més humanes les cançons, més reals, més vives.
–Com encaixes aquest disc tan fresc, pop/rock… en la teua trajectòria?
Crec que els discos són com polaroids, fotografies instantànies dels moments que vius, de les experiències vitals que t’inspiren. Conte i cante el que em demana el cos, i ara el cos em demana una miqueta de rock and roll.
–Què t’agrada més del disc, quines cançons, detalls…?
M’agrada el concepte. Brad va pensar els arranjaments com si estiguera component una banda sonora per a una pel·lícula. Cada cançó és com una mena de curtmetratge sonor. La idea és que allò que expliquen les lletres siga transmés també a través de la música, a través dels efectes, dels ornaments i l’acompanyament de la resta d’instruments. Això fa que els oients s’identifiquen més amb les lletres, afavoreix l’empatia de qui escolta les cançons, com si la pròpia música els transportara a la ciutat concreta de què parla cada tema. Per això, el primer pas de la producció fou traduir i explicar a Brad les històries que conta el disc. No agafàrem la guitarra fins que no estigué clar què era el que volíem expressar!
–Què creus que el seguidor de Pau trobarà de diferent en les lletres, temàtiques, composicions…?
Trobe que les sonoritats poden sorprendre molta gent. Guitarres elèctriques, distorsió, slidespedal steel, trompetes, trombons… Són instruments testimonials en els nostres treballs anteriors i en el nou disc prenen bona cosa de protagonisme. També és veritat que els oients podran trobar-hi també arranjaments de quartet de corda i cançons despullades amb guitarres acústiques. És un disc molt eclèctic, molt visceral; he cantat sobre el que m’abellia cantar sense pensar en la cohesió final del disc. La vida no està ordenada, tendeix a l’entropia, i la vida és la matèria primera de qualsevol cançó que et passe pel cap…
–Per què el cor?
El cor és el símbol de l’amor, de l’afecte, de la tendresa, però també és el motor del cos humà, l’òrgan vital que fa bombejar la sang que circula per les nostres venes. La ferocitat del títol fa referència a la lluita, a la passió, a la força incommensurable de la vida palpitant dins del nostre tòrax. La il·lustració és d’Alba López Soler, i em sembla una imatge potentíssima per explicar d’un sol colp d’ull de què parlen les cançons del disc.
–El tema «Viure» em sembla brutal. Hi ha una intrahistòria de la cançó amb Compromís i Mònica Oltra. La podries explicar?
Amb les eleccions municipals i nacionals del 24 de maig de 2015 a la vora, Mònica va contactar amb mi per fer la sintonia de campanya de Compromís. Jo li vaig enviar un esborrany de la cançó «Viure» que parla dels dies històrics que estàvem vivint: els valencians i valencianes prenent el carrer per tal d’obrir per sempre les finestres del nostre país i que fluïra l’oxigen per fi i desapareguera la pudor de naftalina després de vint anys de polítiques cavernícoles del PP. Ella em va dir que estava buscant una cosa molt concreta: una cançó entre «Aniversari» dels Manel, la meua cançó «Inventari» i les cançons mítiques de Nino Bravo; volia un tema molt alegre i amb instruments del terreny. Li vaig dir que si estava segura que jo era la persona adequada (les cançons alegres no són precisament la meua especialitat!). Finalment em va vindre la inspiració i vaig escriure «Valentia», una sintonia gravada i interpretada per músics de la meua estricta confiança, produïda per Toni Xuclà i amb la participació de la Xaranga Kriptonita.
–No et fan por els espais grans per actuar? Després del Palau, del Teatre Romà de Sagunt…
Sembla mentida, però en realitat em fan molta més por els llocs xicotets, íntims, espais escènics on tens el pati de butaques a menys de tres metres del micròfon i veus les cares del públic, perceps la mirada inquisitorial dels espectadors, i de vegades notes fins i tot la respiració de la gent… En grans escenaris com el Palau de la Música o el Teatre Romà de Sagunt portava un exèrcit de músics al meu costat; no hi havia tant de risc com quan estic només jo i la meua guitarra en el cadafal i et sents despullat i vulnerable.
–Has anat un poc contracorrent: tu tocares al Palau pagant la sala quan el COM reivindicava que els músics volien tocar i hi havia censura. Com avalues tot el procés fins arribar a l’estat de normalitat actual?
Nosaltres vam suar el que no està escrit per poder actuar al Palau de la Música de València. Teníem les institucions en contra i vam haver de picar pedra per aconseguir posar una pica en Flandes. És una de les coses de les quals em sent més orgullós de la meua carrera musical: haver pogut penjar el cartell de «Sold out» en un espai tan simbòlic com el Palau de la Música de València i, a més, pujar a l’escenari acompanyat per una orquestra simfònica, retre homenatge a Vicent Andrés Estellés i cloure l’espectacle amb la Muixeranga sonant i tot el públic en peu. La gent tenia moltes ganes de recuperar els espais escènics que ens havia negat el PP durant dècades! En els darrers deu anys el COM ha fet una intensa feina de reivindicació: hem plorat, ens hem queixat i hem exigit un tracte just per part de les institucions. La dreta mai no va voler asseure’s a parlar amb nosaltres perquè molestàvem; la cultura crítica els feia por. Estàvem vetats a la Conselleria de Cultura i a RTVV. Esperem que a partir d’ara les polítiques culturals facen un gir de 180 graus.
–Has fet un vídeo clip xinès, has tocat a Palestina, Estats Units,un bon grapat de ciutats del centre d’Europa… El pròxim objectiu és l’Antàrtida o l’espai exterior?
Hahahaha… És una de les coses que més m’agrada de la meua feina: viatjar constament, conéixer noves ciutats, impregnar-me d’altres formes d’entendre el món, aprehendre noves cultures i creuar-me amb tantíssimes persones, diferents i úniques. Ara mateix estem preparant la gira de presentacions de “L’amor i la ferocitat” que encetem a l’Auditori de Barcelona (27 de febrer) i al Centre Cultural Les Naus de València (12 de març). Sobre la marxa anirem veient a quines altres ciutats ens porta la nova aventura!
–Quina vida li espera en el futur a mitjà termini, el Pau Alabajos polític o el músic?
Hauràs de telefonar a un d’eixos endevins que fan tarot per les nits en televisions de la TDT perquè jo ara mateix no tinc ni la més remota idea del futur que m’espera! Pasapalabra!
L’AMOR I LA FEROCITAT
Lloc i data de gravació. Estudis Alex The Great, Nashville-Tennessee. Enregistrat durant 21 dies de l’hivern de 2015
Productor: Brad Jones
Músics: Jason Cheek (bateria i percussió), 
Will Kimbrough (guitarres), 
Dan Cohen (guitarres), Brad Jones (baix i contrabaix),
 Chris Carmichael (cello, viola, violins),
Jamison Sevitz (vents), 
Tyson Rogers (piano i teclats) i 
Pau Alabajos (guitarres i veu)
Segell: Bureo Músiques
Entrevista publicada al nº 412 de la Revista Saó, corresponent a febrer de 2016.