dilluns, 31 d’agost de 2015

VaDeBo. Trinqueters sonors



Pujant graons sense pressa però ferms, VaDeBo recull tota la seua producció musical en Travesses (Maldito), el seu primer llarga durada. Una barreja d’estils, ritmes i missatge. València comença a tindre una nova banda sonora.

Si t’atures a escoltar el disc de VaDeBo (llicència artística amb el nom), de seguida reconeixes que no són uns principiants, ja que els nou membres del grup vénen de diferents formacions de València i l’Horta, com ara The Skafeïnats. Travesses conté les cançons del primer senzill 15 net (dos temes) i de l’EP 30 net (quatre temes) a les quals se sumen tres noves composicions. Una aposta per la immediatesa del consum musical a la qual estem acostumats darrerament. Un temps en què els discos caduquen a una velocitat de vertigen.

Víctor Ferreró (guitarra) explica per a Saó que quan decidiren muntar VaDeBo tenien clar que volien «un grup on no hi haguera censura», que era el que havien patit, en major o menor mesura, en les experiències musicals prèvies. Així naixia una banda amb tres cantants diferents i estils musicals diversos, propiciats pels gustos de cadascú i on les estrofes en castellà troben espai en el context valencià (jazz, punk, rock, rap, reggae, ska, electrònica…). Potser per això podem entendre la versatilitat d’un disc ple de contrastos, digerible, divertit i optimista, malgrat explicar moltes vegades la realitat recent de València (corrupció i desencís davant la lluita i la reivindicació pel canvi).

Després dels primers enregistraments, el segell Maldito tocà a les portes de VaDeBo i decidiren recopilar tot el material en aquest Travesses. Potser Maldito ja està buscant en el seu catàleg un grup valencià que substituïsca l’èxit de La Gossa Sorda, després que els pegolins anunciaren una parada indefinida. De moment, VaDeBo ja ha aconseguit situar-se en els principals festivals de l’estiu (Fira de Juliol de València o Feslloch).

Música i pilota
El que està clar és que els vincles amb la pilota són freqüents per a VaDeBo: el nom del grup amb una expressió trinquetera tan explícita, els anteriors discos, el títol del llarga durada i la intro que obri aquest Travesses… Però, curiosament, tan sols Ferreró ha jugat a la Politècnica. «Tenim un esport autòcton que és una barbaritat; encara recorde quan vaig xafar un trinquet per veure la primera partida de la meua vida. Fou fantàstic».

Pel que fa a la barreja de músics, Víctor Ferreró emfasitza una qüestió: «l’aspecte més clar que vam tindre quan vam fundar VaDeBo és que el grup no tindria dolçaines». Allunyar-se d’Obrint Pas, La Gossa Sorda, Atzukak, Odi i un llarg etcètera no és qüestió tan sols d’amagar les dolçaines i els vents. En tot cas, el disc de VaDeBo té material més que notable per aguantar-se en directe i obrir-se camí en un futur cap a estils no tan trillats. La cançó «Trencant els vidres», amb Frida, n’és un exemple, així com el tema de llançament «Viure» o «Ningú com tu», possiblement la lletra i la melodia més allunyada del que tothom espera a priori de VaDeBo, i qui sap si un gran tema comercial per seguir creixent en popularitat.

L'apunt. Els Premis Ovidi Montllor en acabar l’estiu
Encara no hi ha data, però el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià) ha fixat la celebració dels Premis Ovidi per a després de l’estiu. Els guardons s’han donat en els darrers anys al mes de juny, però enguany l’organització, en haver-hi eleccions, ha decidit traslladar la gala camí de la tardor. Aquest 2015 fa 20 anys de la mort del cantautor alcoià.

Publicat a la revista Saó de Juliol/Agost de 2015

diumenge, 30 d’agost de 2015

MOX NOX. Estimat verí, amagada clau





El carrer estret recollia tot tipus de joves vinguts des de diferents llocs de la Marina i de la Safor. La Policia Local era una companya més d’aquelles llargues nits, sempre tenint cura perquè cap cotxe xafara les colles d’amics que creuaven d’un costat a l’altre de l’asfalt i fent d’homes bons quan intervenia la Guàrdia Civil en aquells moments en què el soroll viari i altres coses es disparaven. Primer el Tocamarro, després el Verdolaga, el Quatre Estacions, l’Eufòria i la catedral de la nit: el Graffiti. Una ruta imparable cada divendres i dissabte. I tot en tan sols dos-cents metres de distància, al carrer del Mestre Serrano.

Era Pedreguer (la Marina Alta) a les acaballes dels 80 i principis dels 90. El millor indret per a criar-se musicalment. Al Graffiti molts vam conèixer les discografies completes dels Ramones, la Velvet, Doors, The Clash, Fleshtones, ZZ Top… mentre adaptàvem les lletres a la nostra dicció entre birres i burrets. Allí assaborírem els grups de la psiquedèlia, del garatge, del punk… barrejats amb les bandes d’ací i d’allà. Un miracle per a una població que en aquell moment a penes devia arribar als 5.000 habitants i que es va convertir en l’epicentre musical al sud de València.

Us presente un grup amb el qual podreu reviure o intuir aquella atmosfera que encara roman en les nostres neurones. Mox Nox torna a traure disc –Or i baladre– després del flamant Damnatio Memoriae (millor disc de rock als Premis Ovidi Montllor de 2013). El cantant, Lluís Castelló (Pedreguer) explicà fa uns dies a Saó que el nou disc té certa continuïtat amb l’anterior, encara que «les lletres ara beuen més aviat d’un ambient rural, per un costat, però també fosc per l’altre».

El xiuxiueig de la veu, les guitarres agraonades, esmolades, tètriques, la contundència i la força rítmica dels diferents plànols sonors fan d’aquest Or i baladre una invitació expressa a conéixer altres singladures de la música en valencià. I la veritat és que fan falta. L’indie en la nostra llengua està per explotar.
Mox Nox amaga històries. La veu, les lletres, els símbols… Només cal veure la portada del disc (de moment, en format digital) que podria representar el missatge de qualsevol lògia maçònica (ells ho diran). Pel que fa al nom Or i baladre, Lluís Castelló analitza l’esperit de la contradicció. «El baladre és una planta molt estimada i de gran bellesa, però que amaga el verí a les seues flors». De l’or no cal explicar-se massa. El treball s’ha enregistrat als estudis Tigruss de Gandia.
«L’heura», «Bicicleta, drac» (fabulosa, ja la voldrien per a ells els Surfi’n Bichos o Mercromina de l’època), «Les claus», «Cerimònia d’homenatge», la vitalista «Mar i muntanya»… Deu cançons per a un univers atractiu i confús, ple d’incògnites. Benvinguts al Graffiti sonor de llums fluixes, de racons amagats, de suor i de contacte. Entreu, entreu.

Publicat a la Revista Saó de juny de 2015