També em trobareu a:

diumenge, 22 de març de 2015

INCONTROLABLE VIDA. Smoking Sou'ls

Smoking Sou'ls per Xepo W. Sanches


Seria bo comptabilitzar tots els grups que han editat discos des de l’esclat de la crisi –més o menys allà per l’any 2008– fins els nostres dies. Bàsicament per una qüestió estadística: bona part de les bandes de rock en valencià han cantat tot el que sociològicament li està passant al jovent del nostre país. Retalls de la història recent que cada vegada són més freqüents de trobar a les lletres. Versos que parlen de fugides a l’estranger, de la insubmissió a les directrius dels mercats econòmics, del futur incert i de tantes i tantes coses que des de fa set anys copen els sumaris dels informatius.

Li ha passat també a una de les formacions més sòlides del moment. Amb un títol ben explícit –Nòmades (Propaganda pel fet 2015)– Smoking Sou’ls s’ha decantat per una narració de temàtica social però inevitablement personal. “Ens trobem en una societat globalitzadora on s'han trencat les fronteres culturals i on la tecnologia està al servei de l'economia. Veiem com molts dels nostres amics han de marxar per la impossibilitat de treballar. D'aquesta manera l'ésser humà es pot considerar com a nòmada, ja que emigra per buscar l'actual substent  –"el capital" del qual se’n deriven els productes bàsics”. L’explicació del grup és coneguda. Artistes que s’expressen amb ressignació, rebel·lia o amb voluntat de canvi, quan el futur es troba lluny de casa.

Però els Smoking potser tenen la virtut d’explicar moltes de les seues històries amb eixe embolcall social de context i no a l’inrevés. Deixa’m creuar la ciutat, Deixa’m sol. M’acompanyen els teus ulls. Mare ara he decidit marxar. I ara creus que no t’escolte. La distància és el motiu. De què jo seguisca viu”, com manifesten al tema “Carrer dels somnis”.


Enregistrament del disc als estudis Atòmic. Xepo W. S.


Un colp damunt de la taula
Smoking Soul’s s’ha conjurat per conquerir el territori sonor dels grups guitarrers i posar, al mateix temps, la bandereta al cim de l’existencialisme musical (“Passatgers del món, el viatge s’acaba, viure serà el nostre tren, més val córrer o el perdrem. Escalem muntanyes fins el cel, on caurem”).
Si la primera entrega (l’Espenta) ja fou estimulant, Nòmades és la continuïtat d’un camí explosiu, el d’una banda compacta i dura, que irradia directe a cada riff. Quan escolteu els Smoking podreu fer-se una idea del que hi ha dalt d’un entaulat. I cal vore-los –sí, cal anar als concerts– per certificar que el que aboquen a l’estudi de gravació no és fruit de la casualitat. Ho descriuen a l’Escenari (“No hem perdut la força, i aquest moment serà una espiral adrenalínica. L’escenari mai serà buit, jo cree el meu soroll, tu el pintes de color”). Al disc trobem destacades col·laboracions: Xavi Sarrià (Obrint Pas), Panxo (Zoo) i Maria Bas (Solar). L’enregistrament s’ha realitzat als estudis Atòmic d’Ondara, amb Mark Dasousa als botons.
Contundència, ràbia i domini del discurs. Una societat que lluita contra els imperis de la desil·lusió. Una joventut que ha madurat a base d’incerteses i que així es dibuixa en la majoria de les cançons que signa el grup de la Marina Alta. Deu temes per batzegar “l’Anestesiada llibertat” i trobar respostes al merder emocional on vivim.


Desperteu! Arriben els Smoking.

* Publicat a la revista Saó de febrer de 2015

dimecres, 11 de març de 2015

Un grup per a 2015

TARDOR en concert acústic al mes de gener a l'Escola Gavina (Picanya)

Hi ha per a triar. Discos i molt bons que s'han editat en el darrer terç de 2014 i aquest inici del 2015. Posats a recomanar-ne un em quede amb "Una ciutat invisible" (Més de mil) de Tardor. M'agrada la temàtica de les lletres i la seua qualitat literària, el camí musical escollit em sembla encertat i en directe el grup funciona com un rellotge, en elèctric i en acústic.

Vos deixe la meua peça sobre Tardor publicada a la revista Saó i el vídeo de Pomelo TV del darrer Festivern.


Au, salut!


TARDOR. APRENENT DE LA MELANGIA



Imatge promocional del grup de València TARDOR


«Si arribem a una nova ciutat, potser tot canvie, potser ploga igual. És estimulant. No he vingut per deixar-me portar. Tinc les mans de fusta i una guerra dins del cap, que ningú guanyarà. Vull viure ací, me’n vaig de matí. Tots els meus sentits estan descosits». Aquest és el llenguatge de Tardor, versos ancorats en les vivències personals d’aquesta banda de València que ja va tindre una estrena ambiciosa amb el primer disc i que ara esclaten creativament amb un treball seriós, per a escoltar relaxadament, analitzar i comprendre.

Una ciutat invisible (Més de Mil, 2014) és un nou examen de definició musical de Tardor. Onze missatges per a gaudir tirat al sofà, viatjant al metro, preparant el sopar o agafant la son després d’un llarg dia de cercar feina. El canvi –respecte a  l’anterior Revolució de l’estat latent– és mesurat però notable. Han incorporat els teclats com a element indiscutible del patró que volen seguir. Unes composicions que intenten travessar-te l’ànima amb temàtiques d’una tristor calculada. Una amargor continguda que emociona i molt amb els arranjaments apianats de Pau Paredes, el productor del disc i responsable del so en directe, que ara pren encara més protagonisme amb els teclats.

Però no ens equivoquem en les apreciacions superficials. El disc no està fet per a plorons o adolescents. Les cançons estan tacades de malenconia però tenen eixe punt de llum que recorden certes bandes britàniques que d’un entrebanc, d’una desgràcia, o d’una mala temptativa biogràfica construeixen obres intencionadament simfòniques, de tornades fins i tot encoratjadores. Només cal escoltar «Ontàrio» per a saber de la rellevància de les melodies que t’impregnen d’esperança. Des de ja mateix el grup guanya solvència i contundència en directe: ha fitxat Antonio Hurtado com a baixista i el cantant, Àlex Martínez, s’ha penjat la guitarra rítmica al coll.

Precisament, Martínez explica el nexe d’unió d’aquest cedé. «En un any els tres membres del grup ens haguérem de separar per motius laborals. Cesc es va quedar treballant a València, David va marxar a Brussel·les i jo em vaig instal·lar a París». Llavors, relata que les històries dels tres es van posar a poc a poc en un calaix d’Internet. Un document compartit que anava recollint les marors dels tres músics (dos periodistes i un biòleg). Eixe espai de comunicació va esdevenir la «ciutat invisible», un lloc hostil i difícil que ara és el segon llarga durada de Tardor.

«El disc és més pessimista, però no per això deixa de ser un relat creatiu i un aprenentatge vital”, argumenta Àlex. El vocalista encara recorda les experiències viscudes. La fugida a les grans urbs d’Europa «pot semblar un període gratificant, però no sempre és satisfactori. Jo, a París, entrava a treballar de nit i eixia de nit igualment. La gent no et mirava al metro a la cara; la solitud, la vida a l’hivern no era fàcil, i això té un desgast personal. Són situacions que comencen bé però que no són la solució que buscaves». Després arribà el viatge al Canadà i allí va nàixer «Ontàrio», la cançó que abandera el primer disc que recomanem a Saó aquest 2015. Si els seus amics i antecessors, els ja desapareguts 121db, van construir un país imaginari on capbussar les seues dèries amb aquell fantàstic EP Lesotho, ara ens toca endinsar-nos en una ciutat composta pel viatge migratori de Tardor. Geografia urbana de sentiments. Post Erasmus de la música.