divendres, 13 de novembre de 2015

Dies del COM, anys inoblidables



Sant Gatxo i els fills. Escenari del Palau de la Música de València (11-11-15). Xepo WS
La imatge que Xepo WS m'ha cedit diu molt més que un grapat de músics-pares ben pagats amb els seus nanos dalt de l'escenari. És la foto dels deures fets, de l'objectiu assolit, la satisfacció plena per haver arribat a la meta.

Són els components de Sant Gatxo, una gent a la qual m'uneix amistat, respecte i gust musical. Al grup el vaig conèixer l'any 1999, a l'Almadrava Rock dels Poblets, muntant amplis i compartint cartell amb Pinka, Sopa de Cabra, Ja t'ho diré, Obrint Pas, Gramoxone... una aventura insòlita que caminava imparable des de la Marina.

Han passat els anys i el  Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià (el COM) celebra per fi els seus premis al Palau de la Música, després d'anys d'oblit i marginació per part de la Generalitat i de l'Ajuntament de València.

Sant Gatxo ho ha deixat, però aquesta setmana ha tornat a actuar al mateix Palau, en un moment històric de la música en valencià. Així que, possiblement, estem davant de la darrera foto de la formació de la Vila Joiosa mirant el públic des d'un territori conquerit amb esforç, dignitat, rebel·lia i estima pel país i la música.

És la postal de la normalitat. La música en valencià és visible i s'ha fet gran, molt gran. Aquells joves que començaren a muntar grups, a l'estel de l'esclat del rock català i del Tirant de Rock, tenen fills. El futur és fantàstic. Hi ha llum amics.

dimarts, 10 de novembre de 2015

BRIZ. La veritat menyspreada

L'artista de l'Alcúdia segons Ximo Bueno
Potser siga dels artistes amb més reconeixement i prestigi a casa nostra. Ho ha fet gairebé tot en la música i vaja per davant que no és la primera vegada que ix en les pàgines de Saó. Fa just dos anys que Òscar Briz va copar el Sona V amb motiu de Youth.
Ara retorna amb aquest Entre llums i ombres (Més de Mil), un disc en què, segons Briz, el protagonisme pertany per complet a «la música amb intuïció», «la direccionalitat i la rapidesa per captar l’instant». El rigor de la senzillesa. Els mateixos vectors que en l’anterior cedé, com ja va apuntar aquell dia. El cas és que aquestes deu cançons van començar a florir fa ara un any, quan el cantautor de l’Alcúdia va entendre que tenia material suficient com per enregistrar-lo. «No volia fer un disc llarg; volia plasmar eixe so directe a l’estudi», afirma Briz. Dit i fet. Amb Nacho Villanueva (baix) i Víctor Traves (bateria) entrà el juliol passat a l’estudi Tressets d’Algemesí per enllestir el gros de la gravació. Més tard s’arredoní el projecte a Atomic Studio (Ondara), on el productor del moment, Mark Dasousa, s’encarregà de la vestimenta dels temes amb la incorporació de tres teclats, guitarres i veus.
El resultat possiblement siga menor que el dels anteriors discos –el cim, de moment, el té amb l’aclamat Estiu–, però hi ha aspectes de Briz que ens interessen força. Les relacions entre els éssers humans, les misèries de les persones, la descripció d’una societat, d’uns individus buits, hipòcrites, descarats o simplement malalts de cobdícia... Tot això dóna per a molt. I Òscar Briz –ho tenim clar– té el cul més que pelat i la seua capacitat analítica és igual de bona que les seues facultats musicals.
El títol escollit, Entre llums i ombres, és la realitat del que plantegem, d’igual manera que la portada escollida, obra de Jordi Albinyana (un home envoltat de màscares de tota mena). «És molt fort com la veritat és menyspreada contínuament, sempre es menteix: abans, ara i després. Era un fet que m’interessava reflectir. La mentida, que damunt porta implícita la burla, són aspectes de la condició humana», explica el músic.
Llavors conversem sobre com se li va acudir fer una cançó a Giordano Bruno –filòsof i científic cremat viu per l’Església catòlica– en un tema que es manifesta com una mena d’homenatge als qui diuen la veritat: «Glòria als pensadors que ens han fet avançar». I llavors Briz ens comenta que tot va sorgir llegint El somni de Lucreci, de Martí Domínguez. Un bon assaig per tal de refermar el discurs.
L’engany, la falsedat i la mentida, llavors, es passegen per bona part de les composicions: la carta de presentació en «Màscares», la irònica «Delicat Narcís», les rockeres «Les justes» i «Paranormal»... I després tens aquelles cançons per les quals pots reconéixer el Briz dels darrers anys amb «Entropia» i «Un instant», per a tancar l’obra amb la mandrosa «Florentina Sunset», un tema clàssic dels seus directes i revisat per a l’ocasió. Així s’ha presentat Òscar Briz aquest 2015, un home que va sumant discos i més discos.
L’afegitó
I per finalitzar aquesta peça, no volia deixar de recordar que la X Edició dels Premis Ovidi Montllor se celebra aquest mes de novembre. El Palau de la Música de València acollirà el lliurament dels guardons el diumenge 22 a partir de les 20 hores. L’entrada és lliure i, com cada any, la participació ha anat en augment amb vora 130 discos editats en valencià. Ja us ho contarem en la Saó de desembre.
Vicent Xavier Contrí. Periodista i crític musical
Fotografia: Ximo Bueno

dilluns, 31 d’agost de 2015

VaDeBo. Trinqueters sonors



Pujant graons sense pressa però ferms, VaDeBo recull tota la seua producció musical en Travesses (Maldito), el seu primer llarga durada. Una barreja d’estils, ritmes i missatge. València comença a tindre una nova banda sonora.

Si t’atures a escoltar el disc de VaDeBo (llicència artística amb el nom), de seguida reconeixes que no són uns principiants, ja que els nou membres del grup vénen de diferents formacions de València i l’Horta, com ara The Skafeïnats. Travesses conté les cançons del primer senzill 15 net (dos temes) i de l’EP 30 net (quatre temes) a les quals se sumen tres noves composicions. Una aposta per la immediatesa del consum musical a la qual estem acostumats darrerament. Un temps en què els discos caduquen a una velocitat de vertigen.

Víctor Ferreró (guitarra) explica per a Saó que quan decidiren muntar VaDeBo tenien clar que volien «un grup on no hi haguera censura», que era el que havien patit, en major o menor mesura, en les experiències musicals prèvies. Així naixia una banda amb tres cantants diferents i estils musicals diversos, propiciats pels gustos de cadascú i on les estrofes en castellà troben espai en el context valencià (jazz, punk, rock, rap, reggae, ska, electrònica…). Potser per això podem entendre la versatilitat d’un disc ple de contrastos, digerible, divertit i optimista, malgrat explicar moltes vegades la realitat recent de València (corrupció i desencís davant la lluita i la reivindicació pel canvi).

Després dels primers enregistraments, el segell Maldito tocà a les portes de VaDeBo i decidiren recopilar tot el material en aquest Travesses. Potser Maldito ja està buscant en el seu catàleg un grup valencià que substituïsca l’èxit de La Gossa Sorda, després que els pegolins anunciaren una parada indefinida. De moment, VaDeBo ja ha aconseguit situar-se en els principals festivals de l’estiu (Fira de Juliol de València o Feslloch).

Música i pilota
El que està clar és que els vincles amb la pilota són freqüents per a VaDeBo: el nom del grup amb una expressió trinquetera tan explícita, els anteriors discos, el títol del llarga durada i la intro que obri aquest Travesses… Però, curiosament, tan sols Ferreró ha jugat a la Politècnica. «Tenim un esport autòcton que és una barbaritat; encara recorde quan vaig xafar un trinquet per veure la primera partida de la meua vida. Fou fantàstic».

Pel que fa a la barreja de músics, Víctor Ferreró emfasitza una qüestió: «l’aspecte més clar que vam tindre quan vam fundar VaDeBo és que el grup no tindria dolçaines». Allunyar-se d’Obrint Pas, La Gossa Sorda, Atzukak, Odi i un llarg etcètera no és qüestió tan sols d’amagar les dolçaines i els vents. En tot cas, el disc de VaDeBo té material més que notable per aguantar-se en directe i obrir-se camí en un futur cap a estils no tan trillats. La cançó «Trencant els vidres», amb Frida, n’és un exemple, així com el tema de llançament «Viure» o «Ningú com tu», possiblement la lletra i la melodia més allunyada del que tothom espera a priori de VaDeBo, i qui sap si un gran tema comercial per seguir creixent en popularitat.

L'apunt. Els Premis Ovidi Montllor en acabar l’estiu
Encara no hi ha data, però el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià) ha fixat la celebració dels Premis Ovidi per a després de l’estiu. Els guardons s’han donat en els darrers anys al mes de juny, però enguany l’organització, en haver-hi eleccions, ha decidit traslladar la gala camí de la tardor. Aquest 2015 fa 20 anys de la mort del cantautor alcoià.

Publicat a la revista Saó de Juliol/Agost de 2015

diumenge, 30 d’agost de 2015

MOX NOX. Estimat verí, amagada clau





El carrer estret recollia tot tipus de joves vinguts des de diferents llocs de la Marina i de la Safor. La Policia Local era una companya més d’aquelles llargues nits, sempre tenint cura perquè cap cotxe xafara les colles d’amics que creuaven d’un costat a l’altre de l’asfalt i fent d’homes bons quan intervenia la Guàrdia Civil en aquells moments en què el soroll viari i altres coses es disparaven. Primer el Tocamarro, després el Verdolaga, el Quatre Estacions, l’Eufòria i la catedral de la nit: el Graffiti. Una ruta imparable cada divendres i dissabte. I tot en tan sols dos-cents metres de distància, al carrer del Mestre Serrano.

Era Pedreguer (la Marina Alta) a les acaballes dels 80 i principis dels 90. El millor indret per a criar-se musicalment. Al Graffiti molts vam conèixer les discografies completes dels Ramones, la Velvet, Doors, The Clash, Fleshtones, ZZ Top… mentre adaptàvem les lletres a la nostra dicció entre birres i burrets. Allí assaborírem els grups de la psiquedèlia, del garatge, del punk… barrejats amb les bandes d’ací i d’allà. Un miracle per a una població que en aquell moment a penes devia arribar als 5.000 habitants i que es va convertir en l’epicentre musical al sud de València.

Us presente un grup amb el qual podreu reviure o intuir aquella atmosfera que encara roman en les nostres neurones. Mox Nox torna a traure disc –Or i baladre– després del flamant Damnatio Memoriae (millor disc de rock als Premis Ovidi Montllor de 2013). El cantant, Lluís Castelló (Pedreguer) explicà fa uns dies a Saó que el nou disc té certa continuïtat amb l’anterior, encara que «les lletres ara beuen més aviat d’un ambient rural, per un costat, però també fosc per l’altre».

El xiuxiueig de la veu, les guitarres agraonades, esmolades, tètriques, la contundència i la força rítmica dels diferents plànols sonors fan d’aquest Or i baladre una invitació expressa a conéixer altres singladures de la música en valencià. I la veritat és que fan falta. L’indie en la nostra llengua està per explotar.
Mox Nox amaga històries. La veu, les lletres, els símbols… Només cal veure la portada del disc (de moment, en format digital) que podria representar el missatge de qualsevol lògia maçònica (ells ho diran). Pel que fa al nom Or i baladre, Lluís Castelló analitza l’esperit de la contradicció. «El baladre és una planta molt estimada i de gran bellesa, però que amaga el verí a les seues flors». De l’or no cal explicar-se massa. El treball s’ha enregistrat als estudis Tigruss de Gandia.
«L’heura», «Bicicleta, drac» (fabulosa, ja la voldrien per a ells els Surfi’n Bichos o Mercromina de l’època), «Les claus», «Cerimònia d’homenatge», la vitalista «Mar i muntanya»… Deu cançons per a un univers atractiu i confús, ple d’incògnites. Benvinguts al Graffiti sonor de llums fluixes, de racons amagats, de suor i de contacte. Entreu, entreu.

Publicat a la Revista Saó de juny de 2015

dimecres, 10 de juny de 2015

Cris Juanico presenta f(a)usta a Dénia

Cris Juanico a Dénia durant l'actuació per a la Fundació Baleària. Foto Ricard Pérez


Cris Juanico ha tornat a treure disc i passen els anys i els registres vocàlics del cantant menorquí (Menaix a Trois i Ja t'ho diré) segueixen intactes, si és que no han millorat. 

A Dénia ens visità gràcies al treball de la Fundació Baleària, entitat de la naviera que ha habilitat una fantàstica sala de concerts i events a l'estació marítima de la capital de la Marina Alta.
F(a)usta és un disc de corda (fusta) amb violins, guitarres, contrabaix i violoncel. Un nou recorregut per la sociologia i lèxics menorquins. 

Al concert del divendres 5 de juny vingué tot sol (qüestions de pressupost...) i feu un repàs del disc -excel·lents "Com un infant", "Ei, que fràgils som" i "Em dius que em vols estimar"– amanits amb els clàssics de Ja t'ho diré "l'Univers", "Així i tot" i "Si véns". Destacada la versió d'Ovidi Montllor "Tot esperant Ulisses" del poema d'Estellés.

Juanico es mostrà satisfet de tornar a Dénia (fa uns anys actuà amb l'espectacle infantil Tabaluga) i després del concert manifestà les seues ganes de tocar de nou però amb el quartet de corda.

Tot arribarà.

dilluns, 1 de juny de 2015

La constel·lació creativa de Morant (publicat a la revista Saó de maig)


Portada del disc obra del pintor, escultor i músic maniser Max Vila.    

Arriba un nou disc del músic, cantant i productor de Manises Xavier Morant. Raonem amb ell sobre tot plegat. Els amants de l’indie tenen parada obligada per escoltar “Astremón”, sis cançons de bona factura rítmica i poètica.


-“Astremón” és fruit de la continuïtat o has volgut trencar amb els anteriors discos “Revolutum” i “Posidònia”?

Trobe que en els altres discos apareixen algunes cançons que podrien encaixar ací. Posidònia recollia un grapat de cançons que havien format part del repertori de Cuixa amb una sonoritat que estava investigant amb loops, i arranjaments suaus, en general. Era el meu primer disc en solitari i tornava a cantar després de molts anys, guarde bon record d'ell. Revolutum, amb Abraham Rivas, (excepcional músic que també va fer grans aportacions en Posidònia) va ser un intent de vore fins a on podíem arribar amb uns arranjaments que trobe que estaven realment bé. Amb moltes col·laboracions i uns temes d'estils i sonoritats diverses, era com un calaix on havien anat entrant gran part de les nostres influències musicals. El nom Revolutum volia reflectir el rebolic que presentàvem. Inicialment el meu concepte del disc era més elèctric i de fet les primeres versions d'algunes de les cançons eren així, però va anar transformant-se. Vaig animar a Abraham perquè compartira també les seues cançons, i a que les cantés. Va ser una experiència llarga i gratificant. Nominat com a finalista Millor disc de pop als premis Ovidi 2011, per a alguns era un disc dispers i poc compacte, excessivament eclèctic.
En Astremón, volia fer un disc en primer lloc, més senzill per dur-lo al directe, i també definitivament elèctric. La inclusió del violí de Pepe Bosch li podia donar un so característic, intentant que els arranjaments no derivaren en una sonoritat repetitiva.



-Però, què és Astremón?

Astremón és una paraula inventada (vaig estar mirant si existia, i no). Tot ve de la idea inicial que era fer un disc conceptual al voltant de l'astronomia i l'univers com a paral·lelisme amb les relacions humanes. Els forats negres evoquen moltes coses, són paraules i conceptes poderosos. El xoc de galàxies, tindria un reflex amb el xoc de civilitzacions o els sistemes solars com a reflex de les relacions familiars, amb cudols errants, estrelles, llunes, planetes, astres i fins i tot alguns planetes senzillament gasosos. Una idea ambiciosa i difícil. A la fi quedaren dues cançons del plantejament inicial: "Galàxica" i "La cosmonauta trista". Com en els meus treballs anteriors el títol del disc havia de ser una paraula que tinguera la capacitat de conjurar una idea, una emoció o un sentiment. "Montgó" "Posidònia", "Revolutum" "Astremón",  crec que tots mantenen eixes característiques.


Jesús Correcher, Pepe Bosch, Maribel Crespo (Els Niquelats) i Xavier Morant (a la dreta).


-T’has rodejat de músics solvents una altra vegada. Com sorgeixen aquestes col·laboracions? Idees el concepte de cada cançó i després parles amb els músics, o és tot més natural?

En aquesta ocasió, hem treballat tres músics i per primera vegada la responsabilitat total del producte és meua. Els arranjaments han estat creats intentant que mantingueren el concepte inicial de la cançó. En els discos anteriors, de vegades els arranjaments feien derivar les cançons a resultats, que encara que bons, s'allunyaven del concepte inicial. Ens deixavem dur. En aquest cas no. Amb el guitarrista Jesús Correcher porte treballant uns anys i amb Pepe Bosch, sabia que tocava el violí i la bateria, però al final decidírem apostar pel violí. Quasi sempre he portat la cançó pràcticament acabada i després l'hem posada en comú. En aquest cas no ha estat un disc de composició col·lectiva.

-Per què sis cançons?

Si em dedicara professionalment a la música, potser tindria més temps i el cap millor situat per a ser més prolífic, però no és el cas. Vaig escriure molts textos després de Revolutum i em vaig quedar amb poquets, no volia fer un disc amb moltes cançons, si no tenia clar que pogueren convertir-se en un conjunt compacte.
Crec que hauríem de tornar al single, a l’EP, no tens per què fer un disc amb deu o dotze cançons sempre. En el meu cas el procés creatiu, per les circumstàncies personals, és prou lent... Podia haver inclòs alguna cançó més, com per exemple una versió, com he fet als altres discos, però he preferit deixar-ho en sis.

-Al llarg de la teua trajectòria has format part de Cuixa –grup pioner de folk rock en valencià als anys setanta– de bandes de rock com Ceremonia, La Morgue o Armas Blancas. També has fet de productor (Munlogs, Pinka…). De tot aquest bagatge amb què et quedes i cap a on creus que vas?

Sempre he dit que una de les millors coses del món de la música, és la part humana, la quantitat de persones que coneixes i els llaços que es van creant. He vist de prop el talent de moltes persones, professionals i amateurs, i després també la seua qualitat humana i amb això em quede del passat. Sempre he estat una persona inquieta musicalment, m'agrada la música i seria incapaç de quedar-me atrapat en un estil, o en un so i això et porta de vegades a grans contradiccions, però aquestes formen part de la meua vida. Me n’he adonat que en molts aspectes sóc i segurament seré contradictori. On vaig? Continuaré fent cançons que és el que m'agrada i actuar en directe quan puga doncs vivim temps difícils, almenys si -com en el meu cas- eres un tant "outsider" i no estàs en cap companyia discogràfica, ni oficina, és dificil accedir a actuacions... Vaig pensar també que quan tornava a cantar, realment ho feia com el que era: un principiant.

-Quins grups escoltes darrerament?

La veritat és que darrerament no escolte massa música, encara que gràcies a les xarxes socials, vaig descobrint novetats o retrobant cançons i grups oblidats. Algunes coses que he escoltat seguint de vegades noms que apareixen a les crítiques o a la ràdio serien: Demien Jurado, Kelley Stoltz, The Autumn Defense. Oren Lavie (la meua filla em va fer escoltar-lo), Arcade Fire o Wilco i Richard Hawley, Edwyn Collins, Josh Rouse, que m'agraden de fa temps, però també podria estar Chet Baker o Jay Jay Johanson. Ací, de casa, sempre em crida l'atenció Clara Andrés, i ara Gener, però n'hi ha molts. Ara és un gran moment per a la música en valencià i intente escoltar les novetats que des de les revistes van apareixent, encara que no és una escolta detinguda la majoria de les vegades.

-Formes part del grup d’artistes de la música en valencià que ha fet el salt a la política i en Compromís (Pau Alabajos, Josep Nadal, Rafa Xambó...). Com avalues la teua experiència a Manises?

Estem vivint temps d'emergència als àmbits polític, social i  econòmic. Són moments de donar un pas endavant i fer el que deia Stéphane Hessel (“Després de la indignació, cal el compromís”) i m'ho vaig prendre al peu de la lletra! (risa).
El col·lectiu de Manises es diu APM-Compromís, l'Agrupament Progressista de Manises que era una formació local, que ha entrat a formar part de la coalició Compromís. Hem de retornar la dignitat a les institucions, el PP ha desfet l'autonomia, segurament perquè no creu en ella i ha fet que el País Valencià siga la marca de la corrupció. Una vergonya, i jo no vull sentir-me així. A Manises es fa necessari un canvi per regenerar la vida pública, i retornar les institucions als ciutadans. Va haver un temps que Manises tenia una vida cultural intensa i ara és un desert. Han enderrocat l'antic barri dels artesans Obradors, amb més de 700 anys d'història, i ací tots dormien sota el fum d'un urbanisme depredador. Podem quedar-nos a casa i parlar amb els amics, criticar i dir això de "s’hauria de fer..." o donar un pas endavant i intentar fer el possible per capgirar l'actual situació de pobresa i misèria moral. Temps durs i difícils, però il·lusionants.


Les cançons per Xavi Morant:

BONA COMPANYIA
Al llarg de la vida, te n’adones que tot es inútil i absurd si no comparteixes la vida amb gent que t'estima i estimes. La tornada ens recorda que la vida és una roda que amb nosaltres o sense, seguirà rodant.

GALÀXICA
Seria com una de les cares de la idea d’Astremón. Algú que mira al cel i és capaç de viatjar amb imaginació travessant un univers fictici. Cal reivindicar la imaginació com a arma poderosa.També hem de ser conscients com som de menuts al costat de l'univers real o imaginari.

ELS DORMENTS
La vaig escriure –excepte modificacions posteriors i el canvi de llengua de castellà al valencià– a finals dels anys 80. La idea va nàixer a partir del títol d'un poema de Walt Withman, encara que no té res a vore amb el poema de l'escriptor. Vaig imaginar que tots nosaltres, de vegades, tenim els ulls oberts i l'ànima adormida. No hem de perdre mai la sensibilitat davant els sofriments dels altres.

A LA CARENA SECRETA DEL TEU LLAVI
Sempre m'ha agradat musicar poesia, vaig començar amb Salvat-Papasseit i Ventura-Gassol al disc de Cuixa. M'hagués agradat fer un disc de novíssima poesia valenciana, d'autors joves, però no tenia el material, encara que no ho descarte per a un futur.
Salvador Jafer, el recordava de quan va guanyar fa anys el V. Andrés Estellés de poesia i vaig començar a llegir els seus poemes.
Aquest poema tan breu, em semblava poderós i musical.

LA COSMONAUTA TRISTA
Seria com l'altra cara de la idea Astremón, una altra persona que mira a les estrelles, però aquesta vegada amb malenconia. Una dona que ha vist la immensitat de l'espai exterior, i ara resta ací, envoltada d'un món mesquí, quan ella creu que allà fora tot és més pur i indestructible.

DEUTES

Sempre estem en deute amb algú. Es curiós perquè és una cançó que per al directe resulta molt intensa. Volia donar una sensació agobiant i  crec que musicalment té moltes referències estilístiques de la música amb la qual vaig crèixer.


dissabte, 30 de maig de 2015

Contra la por i per la llibertat (publicat al mes d'abril a la revista Saó)

Rafa Xambó als 70
Vivim mesos convulsos. D’una fartera popular que podria tindre data de caducitat el pròxim 24 de maig. El PP valencià ha tornat a traure la calculadora electoral fent sumes i multiplicacions de catalanofòbia, desqualificant artistes, professors, escriptors i intelel·lectuals. Un retorn als anys norantes per tapar les vergonyes de la corrupció, el balafiament i la submissió al Rajoy de torn. Res de nou, en definitiva. 


Ovidi Montllor 
Ara s’han tret això de la llei de senyes d’identitat. L’enèsima cortina de fum posada ara per dilapidar qualsevol proposta de cultura valenciana que no passe pel control ideològic de la dreta. Un altra eina mediàtica al servei del poder inquisitiu d’un govern perdut i ruc, sense cap altre rumb que aguantar el poder. 
El darrer episodi de l’esquizofrènica maquinària electoral s’ha centrat en la negativa a celebrar els 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor. Les Corts –amb la majoria del PP– han rebutjat la proposta d’Esquerra Unida perquè el 2105 fora l’any del cantautor i actor alcoià. Així que ens ha tocat vore mapes dels Països Catalans a l’hemicicle, intervencions en contra de l’artista recordant que “cantava en català a la manera de València” i tot un seguit d’improperis per calfar la recta final d’una legislatura marcada per la por de molts diputats a perdre poltrona i sou.
Mentrestant els homenatges a Ovidi Montllor segueixen el seu camí al marge de les grans institucions; organitzats per músics, associacions i col·lecius ciutadans. Perquè -malgrat tot- el 2015 és l’any d’Ovidi. L’any del clam per la justícia social, del malestar generalitzat, de la reivindicació d’un treball digne, de riure la vida i viure-la amb sarcasme i ironia. 
Per tot això, amb el permís d’Ovidi, he cregut convenient escriure unes ratlles sobre un disc d’època, lligat estilísticament a l’artista d’Alcoi, però també a Raimon. Es tracta de l’edició de “Llibertat” (Cilestis 2015) una gravació de Rafa Xambó de fa vora 40 anys. Nou cançons que recullen l’essència d’aquells anys de lluita. Dies d’albirar la llum al final de la dictadura, del retrobament amb les esperances.
“Llibertat” (“Ella” al CD) és una maqueta fresca i casolana amb l’esclat potent de veu d’un jove Xambó que emulava els autors del moment. Com explica el músic d’Algemesí fou enregistrada l’any 76 o 77 al Pub Biogènia de València amb l’ajut de Rafa Ruiz, el guitarrista dels “ Els 4 Z “ i retrobada a casa per atzar. Conté textos de Xambó, de Miquel Martí i Pol i de Feliu Fornosa. Amb la guitarra i la gola portades al límit –valentes!– escoltem unes composicions que parlen d’un futur negat però que per fi pot canviar (“Amic”),  en un temps on s’oblidava per fi el temor i es reivindicava refer el país (“Obrim els ulls al sol”). Un bon material per als estudiosos de la Cançó. Un disc que tot i l’embolcall setanter està vigent per moltes de les reivindicacions que hi apareixen.

diumenge, 22 de març de 2015

INCONTROLABLE VIDA. Smoking Sou'ls

Smoking Sou'ls per Xepo W. Sanches


Seria bo comptabilitzar tots els grups que han editat discos des de l’esclat de la crisi –més o menys allà per l’any 2008– fins els nostres dies. Bàsicament per una qüestió estadística: bona part de les bandes de rock en valencià han cantat tot el que sociològicament li està passant al jovent del nostre país. Retalls de la història recent que cada vegada són més freqüents de trobar a les lletres. Versos que parlen de fugides a l’estranger, de la insubmissió a les directrius dels mercats econòmics, del futur incert i de tantes i tantes coses que des de fa set anys copen els sumaris dels informatius.

Li ha passat també a una de les formacions més sòlides del moment. Amb un títol ben explícit –Nòmades (Propaganda pel fet 2015)– Smoking Sou’ls s’ha decantat per una narració de temàtica social però inevitablement personal. “Ens trobem en una societat globalitzadora on s'han trencat les fronteres culturals i on la tecnologia està al servei de l'economia. Veiem com molts dels nostres amics han de marxar per la impossibilitat de treballar. D'aquesta manera l'ésser humà es pot considerar com a nòmada, ja que emigra per buscar l'actual substent  –"el capital" del qual se’n deriven els productes bàsics”. L’explicació del grup és coneguda. Artistes que s’expressen amb ressignació, rebel·lia o amb voluntat de canvi, quan el futur es troba lluny de casa.

Però els Smoking potser tenen la virtut d’explicar moltes de les seues històries amb eixe embolcall social de context i no a l’inrevés. Deixa’m creuar la ciutat, Deixa’m sol. M’acompanyen els teus ulls. Mare ara he decidit marxar. I ara creus que no t’escolte. La distància és el motiu. De què jo seguisca viu”, com manifesten al tema “Carrer dels somnis”.


Enregistrament del disc als estudis Atòmic. Xepo W. S.


Un colp damunt de la taula
Smoking Soul’s s’ha conjurat per conquerir el territori sonor dels grups guitarrers i posar, al mateix temps, la bandereta al cim de l’existencialisme musical (“Passatgers del món, el viatge s’acaba, viure serà el nostre tren, més val córrer o el perdrem. Escalem muntanyes fins el cel, on caurem”).
Si la primera entrega (l’Espenta) ja fou estimulant, Nòmades és la continuïtat d’un camí explosiu, el d’una banda compacta i dura, que irradia directe a cada riff. Quan escolteu els Smoking podreu fer-se una idea del que hi ha dalt d’un entaulat. I cal vore-los –sí, cal anar als concerts– per certificar que el que aboquen a l’estudi de gravació no és fruit de la casualitat. Ho descriuen a l’Escenari (“No hem perdut la força, i aquest moment serà una espiral adrenalínica. L’escenari mai serà buit, jo cree el meu soroll, tu el pintes de color”). Al disc trobem destacades col·laboracions: Xavi Sarrià (Obrint Pas), Panxo (Zoo) i Maria Bas (Solar). L’enregistrament s’ha realitzat als estudis Atòmic d’Ondara, amb Mark Dasousa als botons.
Contundència, ràbia i domini del discurs. Una societat que lluita contra els imperis de la desil·lusió. Una joventut que ha madurat a base d’incerteses i que així es dibuixa en la majoria de les cançons que signa el grup de la Marina Alta. Deu temes per batzegar “l’Anestesiada llibertat” i trobar respostes al merder emocional on vivim.


Desperteu! Arriben els Smoking.

* Publicat a la revista Saó de febrer de 2015

dimecres, 11 de març de 2015

Un grup per a 2015

TARDOR en concert acústic al mes de gener a l'Escola Gavina (Picanya)

Hi ha per a triar. Discos i molt bons que s'han editat en el darrer terç de 2014 i aquest inici del 2015. Posats a recomanar-ne un em quede amb "Una ciutat invisible" (Més de mil) de Tardor. M'agrada la temàtica de les lletres i la seua qualitat literària, el camí musical escollit em sembla encertat i en directe el grup funciona com un rellotge, en elèctric i en acústic.

Vos deixe la meua peça sobre Tardor publicada a la revista Saó i el vídeo de Pomelo TV del darrer Festivern.


Au, salut!


TARDOR. APRENENT DE LA MELANGIA



Imatge promocional del grup de València TARDOR


«Si arribem a una nova ciutat, potser tot canvie, potser ploga igual. És estimulant. No he vingut per deixar-me portar. Tinc les mans de fusta i una guerra dins del cap, que ningú guanyarà. Vull viure ací, me’n vaig de matí. Tots els meus sentits estan descosits». Aquest és el llenguatge de Tardor, versos ancorats en les vivències personals d’aquesta banda de València que ja va tindre una estrena ambiciosa amb el primer disc i que ara esclaten creativament amb un treball seriós, per a escoltar relaxadament, analitzar i comprendre.

Una ciutat invisible (Més de Mil, 2014) és un nou examen de definició musical de Tardor. Onze missatges per a gaudir tirat al sofà, viatjant al metro, preparant el sopar o agafant la son després d’un llarg dia de cercar feina. El canvi –respecte a  l’anterior Revolució de l’estat latent– és mesurat però notable. Han incorporat els teclats com a element indiscutible del patró que volen seguir. Unes composicions que intenten travessar-te l’ànima amb temàtiques d’una tristor calculada. Una amargor continguda que emociona i molt amb els arranjaments apianats de Pau Paredes, el productor del disc i responsable del so en directe, que ara pren encara més protagonisme amb els teclats.

Però no ens equivoquem en les apreciacions superficials. El disc no està fet per a plorons o adolescents. Les cançons estan tacades de malenconia però tenen eixe punt de llum que recorden certes bandes britàniques que d’un entrebanc, d’una desgràcia, o d’una mala temptativa biogràfica construeixen obres intencionadament simfòniques, de tornades fins i tot encoratjadores. Només cal escoltar «Ontàrio» per a saber de la rellevància de les melodies que t’impregnen d’esperança. Des de ja mateix el grup guanya solvència i contundència en directe: ha fitxat Antonio Hurtado com a baixista i el cantant, Àlex Martínez, s’ha penjat la guitarra rítmica al coll.

Precisament, Martínez explica el nexe d’unió d’aquest cedé. «En un any els tres membres del grup ens haguérem de separar per motius laborals. Cesc es va quedar treballant a València, David va marxar a Brussel·les i jo em vaig instal·lar a París». Llavors, relata que les històries dels tres es van posar a poc a poc en un calaix d’Internet. Un document compartit que anava recollint les marors dels tres músics (dos periodistes i un biòleg). Eixe espai de comunicació va esdevenir la «ciutat invisible», un lloc hostil i difícil que ara és el segon llarga durada de Tardor.

«El disc és més pessimista, però no per això deixa de ser un relat creatiu i un aprenentatge vital”, argumenta Àlex. El vocalista encara recorda les experiències viscudes. La fugida a les grans urbs d’Europa «pot semblar un període gratificant, però no sempre és satisfactori. Jo, a París, entrava a treballar de nit i eixia de nit igualment. La gent no et mirava al metro a la cara; la solitud, la vida a l’hivern no era fàcil, i això té un desgast personal. Són situacions que comencen bé però que no són la solució que buscaves». Després arribà el viatge al Canadà i allí va nàixer «Ontàrio», la cançó que abandera el primer disc que recomanem a Saó aquest 2015. Si els seus amics i antecessors, els ja desapareguts 121db, van construir un país imaginari on capbussar les seues dèries amb aquell fantàstic EP Lesotho, ara ens toca endinsar-nos en una ciutat composta pel viatge migratori de Tardor. Geografia urbana de sentiments. Post Erasmus de la música.