dilluns, 26 de maig de 2014

P R O P A G A C I Ó

L’evolució de la música en valencià en els darrers anys


Intentaré contar-los un fet insòlit, un gir en la història cultural d’aquest país que demostra que els valencians no som submissos i que tampoc ens rendim davant dels entrebancs que ens posen. Els contaré uns fets que revelen que ni el Decret de Nova Planta, ni els 20 anys de govern del partit més antivalencià que pot haver-nos manat (el PP) han pogut amb la nostra llengua musicada.

L’evolució de la música en valencià en els darrers 30 anys és una qüestió fonamental per entendre el futur cultural que se’ns ve al damunt. Aquí,  en boca dels mitjans de comunicació més cavernícoles o poc informats,  hem hagut d’escoltar autèntiques bajanades (“La música en valencià està subvencionada”, “Per què canteu en valencià?” “Vos paga la Generalitat de Catalunya”, “És pamfletera” o “Això no interessa el públic”…). Un seguit de “sentències” dirigides a desprestigiar un moviment musical en valencià que abasteix tots els estils i que ara per ara està consolidat i en plena expansió. Un esclat de grups i solistes que no és ni millor ni pitjor que el parit a qualsevol país del nostre entorn. Simplement és el nostre.

Obrint Pas en acció a les Festes de la Mercé de Barcelona 2013. Foto Xepo Walter Sanches


Però, com i per què ha evolucionat la música en català a terres valencianes?
No caldrà en aquestes pàgines fer un repàs extens de la història passada, però és evident que durant el franquisme i en els principis de la Transició la presència de cantautors, bandes de rock i folk –comparativament– era igual de minsa que d’important per a la consolidació de la democràcia i la reconstrucció nacional i cultural. Noms com els de Raimon, Al Tall, Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Carraixet, Els Pavesos, Rafa Xambó, Cuixa o Lluís «el Sifoner», entre d’altres, han estat lligats al ressorgiment junt a la històrica productora La Taba. Artistes que modernitzaren la música en valencià, extraent-la dels reductes més folklòrics per recuperar cançons i melodies, aportar continguts, llançar missatges polítics i, sobretot, per dotar de normalitat lingüística un camp adobat fins aleshores pel castellà i l’anglès.

Quan escric aquestes ratlles estic escoltant i repassant vora 90 treballs discogràfics en valencià que opten als Premis Ovidi Montllor 2014. Sí, han llegit bé. 90 referències de rock, folk, pop, electrònica, jazz o cançó d’autor que s’han editat des del mes d’abril de 2013 a dia d’avui. Any rere any, els membres del jurat d’aquests guardons que organitza el COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià– ens sorprenem per la quantitat de material que s’edita. I tot això sense a penes mitjans de comunicació que difonguen la nostra música, una gairebé inexistent indústria musical valenciana i tot en plena davallada de contractació d’espectacles. Què passaria si els nostres ajuntaments, diputacions i Generalitat contractaren els grups i solistes que canten en valencià per a les festes majors? Que passaria si tinguérem una RTVV –malauradament tancada– que acomplira la seua llei de creació, com hauria d’haver fet quan funcionava? Segur que les dades millorarien en un negoci que repercutiria netament en el teixit econòmic valencià (companyies de management, estudis de gravació, segells discogràfics, empreses d’entaulats, de seguretat, de sonorització, de restauració, mitjans de comunicació especialitzats, etcètera.).

Com hem arribat fins aquí? El reviscolament del folk a terres valencianes s’evidencia amb el boom a Catalunya fomentat per diverses trobades musicals que desemboquen en el festival Tradicionàrius. En les dues dècades passades s’assenten formacions que aniran fomentant pedrera allà on actuen: Urbàlia Rurana, Tres fan ball, L’Ham de Foc, Miquel Gil, La Romàntica del Saladar o Quàmlibet; fins que triomfaran cares ben conegudes ara dins del circuit de la música tradicional com Efrén López, Mara Aranda, Carles Dénia, Nèstor Mont, Pep Gimeno «Botifarra» i Sitja, per citar-ne alguns i que em disculpen altres tants.

Però, per volum, ha estat el rock el gran protagonista dels darrers vint anys per dues raons principals que ara tractaré d’explicar. Fou Acció Cultural del País Valencià (ACPV) qui va importar de Catalunya les principals bandes de rock, en un macrofestival –el Tirant de Rock– que començà a celebrar-se a la Plaça de Bous de València un 11 d’abril de 1992. Al recinte del carrer Xàtiva milers d’estudiants de secundària es reuniren per veure per primera vegada les grans bandes catalanes que ja omplien camps de futbol al Principat: Sau, Els Pets i Sangtraït. No era casualitat tampoc que eixos joves pertanyeren a una generació d’estudiants que per fi havia pogut estudiar en valencià als seus instituts, gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià que s’estava implantant des de 1983. Resultà difícil per a ACPV trobar grups valencians amb cert nivell per poder acompanyar aquelles estrelles catalanes. Finalment, 4.000 Som prou (Rafelbunyol) i Kartutx (Banyeres de Mariola) actuaren davant d’un públic que acabava de descobrir que el rock en la nostra llengua també podia ser de masses.

Orxata. La música electrònica valenciana s'internacionalitza. Foto Xepo W. S.

El Tirant de Rock continuà celebrant-se. Es va convertir en concurs i es féu itinerant. Començaren a crear-se noves bandes de rock i els estils es diversificaren. El 1993 naixia un trio que esdevindria anys després un grup nombrós. Obrint Pas anava a canviar la història de la música als Països Catalans.

El moviment era ja imparable. Els festivals de rock en valencià amb més o menys seguida han estat presents a moltes comarques en els darrers 20 anys (Aplec dels Ports, Carrascar, Almadrava Rock, Festivern, Rock a la Mar, Aborigen, Arrels, Diània). Alguns ajuntaments –majorment governats per corporacions nacionalistes o directament pressionats pel jovent– han inclòs música en valencià en els seus programes de festes. En els bulliciosos 90 sorgia Cambra Records; un petit segell discogràfic de Montroi que pràcticament edità els primers treballs de la major part de la moguda (Feliu Ventura, Pep Gimeno “Botifarra”, Gramoxone Ska Band, Pau Alabajos, Lluís Vicent, Voltor, Sva-ters, Sergi Contrí...).

Curiosament els grups naixien a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana quan a Catalunya –anys enrere– el boom s’havia localitzat a les comarques. Fou una qüestió inicial amb bandes com Obrint Pas, Dropo, Munlogs... poc després –o simultàniament– les comarques centrals i les Riberes no pararien ja de crear grups de rock, ska, pop o mestissatge (Anselmos, The Jam-Ones, Pinka, Owix, Senglar, Alèdua, Orgasme, Excés, Metall i So, la Gossa Sorda, Atzukak). I així fins els nostres dies.

Un altre fet cabdal és el conjunt de cantautors o solistes que han sorgit, al marge dels històrics que encara actuen. La Cançó del segle XXI és valenciana. Noms com Joan Amèric, Òscar Briz, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Bertomeu, Eva Dénia, Lluís Vicent, Verdcel, Clara Andrés, Andreu Valor, Sergi Contrí, Hugo Mas, Néstor Mont, Tomàs de los Santos, Miquel Pérez, Joan Palomares o Andreu Todó certifiquen la creativitat dels solistes d’ara, la seua reivindicació social, política i poètica.

L’ensenyament en valencià ha estat clau, com he apuntat. Escola Valenciana ho ha vist clar i segueix el patró que inicià ACPV, editant cada any un disc recopilatori i fent un fum de concerts sota la marca de La Gira. L’èxit del rock a Catalunya i l’emmirallament posterior a les nostres terres continua ajudant. A tot això hem d’afegir un aspecte que no és intrínsec a la música en valencià: les noves tecnologies i les facilitats actuals per gravar un disc en condicions ens han fet eixir de la marginalitat. A més a més, hem forjat un grup de masses com Obrint Pas, que ha arrasat a Catalunya i que ha actuat a diferents països del món (els Estats Units, Japó, Alemanya, França, Mèxic). L’any 2005, Obrint Pas col·locà el seu disc en directe «En moviment» entre els 20 més venuts d’Espanya, al costat de grups com Coldplay, U2 o Green Day. Una banda senyera única, que conjugà amb èxit el rock i el hard core amb la música tradicional de dolçaines. Una formació que ha injectat optimisme, ideologia i inconformisme a diferents generacions de valencians i valencianes.

El futur està obert. Bandes com Aspencat o Orxata sembla ser que copen ara el públic que fidelitzaren els Obrint Pas o la Gossa Sorda. Apareixen com a bolets grups de pop, indie o rock guitarrer. No tenim ràdio ni tele en valencià però el món digital pot ser nostre. Gaudim de la generació de músics millor preparada (hi ha guitarristes enginyers, cantants filòlegs i llicenciats en dret, baixistes economistes o geògrafs i bateristes periodistes i arqueòlegs). Fan falta espais per a tocar i mitjans per a sonar; i que els segells discogràfics existents i les companyies de management puguen respirar i recolzar els seus artistes a la volta que inverteixen diners en nous projectes. Miren vostès com estàvem fa mig segle i com estem ara. És el moment. Si els governants balafiadors i lladres que hem tingut no han acabat amb la música en valencià, ningú podrà fer-ho.

Amb tot hem de ser crítics. L’aspecte cultural i creatiu sembla salvat. Però, per a quan els grups podran viure de la música?


Paguem, per favor. La música ha de servir per guanyar-se la vida dignament.

(Publicat al Quadern de la revista Saó de maig de 2014 sobre música en valencià)

dimecres, 21 de maig de 2014

Radio 3, Quadern de Saó, Pinka i Sant Gatxo

El passat mes d'abril ha estat força mogut per a un servidor. Aprofite aquestes ratlles per dir-vos que aviat penjaré aquí les darreres col·laboracions publicades a la revista Saó. Parle de l'encàrrec que em va fer Vicent Boscà (el director) per explicar la recent evolució de la música en valencià (un text que s'emmarca en un quadern monogràfic de la revista on hi participen altres companys de batalla com Vicent Torrent, Carla González, Amàlia Garrigós, Francesc Burgos o Rafa Xambó, entre d'altres). També us deixaré a El Pontet la meua opinió mensual en la secció Sona V, que he dedicat als 21 i 20 anys de vida de dues bandes de rock de la Marina: PINKA (Xàbia) i SANT GATXO (la Vila Joiosa).

Un moment de l'entrevista a Radio 3 que molta gent va seguir per twitter


Per altra banda el 26 d'abril em van convidar a la festa que Radio 3 organitzà al teatre la Rambleta (València) i on actuaren Hugo Mas, Arthur Caravan, We are not brothers i moltes més bandes. Els periodistes de l'emissora m'entrevistaren i vaig ser crític amb el paper que havia jugat RTVV respecte a la música en valencià al llarg de la seua existència. I ho vaig argumentar, malgrat ser un ferm defensor de la necessitat de tindre mitjans de comunicació públics, en valencià i de qualitat. Així, em vaig dirigir al públic que omplia la Rambleta –i a tota l'audiència de la ràdio– per demanar que no permeten que el PP torne a tancar una ràdio i una televisió públiques.