També em trobareu a:

diumenge, 28 de juliol de 2013

Aspencat, omnipresents als Ovidi*

Aspencat

La huitena edició dels Premis Ovidi a la música en valencià passarà a la història per l'èxit d'un grup que creix a cada disc que edita. Aspencat fou la banda més reconeguda en la gala organitzada pel Col·lectiu Ovidi Montllor (el COM) celebrada al Teatre Micalet el passat 27 de juny. Amb «Essència» aconseguí dos guardons –al millor treball de Hip Hop i Electrònica i als millors Arranjaments i Producció– i es quedà a les portes d'endur-se els premis a la millor cançó i millor lletra pel tema «Quan caminàvem». L'any anterior ja havien guanyat un Ovidi per un disc de remescles i el 2011 els faltà poc per aquell notable «Naixen primaveres».

Però aquesta edició estigué plena de sorpreses. Pep Laguarda s'imposava en la categoria de pop amb unes cançons enregistrades feia tres dècades i que –paradoxes de la vida– han eixit al carrer en el present exercici. En l'apartat de Rock la irrupció de Mox Nox fou un dels moments de la vetllada, una confirmació més dels recanvis musicals que s'estan produint. Venceren amb «Damnatio Memoriae» a Atzukak, Tardor i 121dB. Aquests darrers s'emportaren l'Ovidi al Millor Disseny pel seu EP «Lesotho» (Andrea Serra, José M. Pedrajas, José Martí i Vicent Carbonell).

Mox Nox

Pau Miquel Soler

Estellés tornà a ser protagonista. Dos dels quatre discos finalistes en Cançó d'Autor es fonamentaven sobre versos del poeta (el de Bertomeu i el de Pau Miquel Soler). Finalment fou l'estrena en solitari de Soler –cantant d'Arthur Caravan– qui s'endugué la planxa metàl·lica. En l'apartat de Millor Lletra, Lluís Vicent triomfà amb «En la corda fluixa», per davant dels textos de Mara Aranda, Senior i Aspencat; poca broma. «Als germans de diferent mare» de Senior i el Cor Brutal fou considerada la millor cançó de l'any pel jurat; i el fantàstic «Lo testament» de Mara Aranda i Solatge, s'imposà com a millor disc de Folk. Un Ovidi més a la saca d'Aranda i ja hem perdut el compte dels nombrosos premis que té.
Amàlia Garrigós

La nit del Micalet fou un combat musical entre artistes de dues comarques: La Marina Alta i l'Alcoià (11 nominacions de 44 possibles). Aspencat (Benissa i Xaló), Mox Nox (Pedreguer, Benissa i Dénia), Pau Miquel Soler (Alcoi), Júlia (Alcoi) –premi a la millor maqueta–  i Arthur Caravan (Alcoi) –David Cloquell per «Vents», premi al millor vídeo clip– anaren pujant a l'escenari. Igualment ho féu una altra alcoiana, Amàlia Garrigós. L'ex periodista de Ràdio 9 recollia el premi especial al suport de la música en valencià enmig d'un llarg aplaudiment i envoltada de companys afectats per l'ERO de RTVV. Honorat Ros, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, li lliurà el guardó. 

«Ens calen cançons d'ara»
Per acabar, els Ovidi Montllor d'enguany reteren homenatge a una dona excepcional, Mari Carme Girau. Qui podia imaginar-se que als anys 60 una xica de Simat de la Valldigna viatjaria a Barcelona per estudiar Farmàcia i acabaria formant part dels grans regeneradors de la música catalana: Els Setze Jutges. Amb 73 anys Girau explicà, amb humilitat i senzillesa, com va ser el seu periple musical per Catalunya, les relacions amb Joan Fuster, Josep Maria Espinàs, Serrat, Llach… Les dificultats durant el franquisme, la censura, la falta de recursos per enregistrar cançons, però també l'entusiasme per recuperar les velles melodies i fer-les noves.

Manolo Miralles i Mari Carme Girau

Girau rebé les felicitacions per carta de diferents membres dels Setze Jutges i el premi honorífic a la seua trajectòria de mans del president del Col·lectiu Ovidi Montllor, Manolo Miralles. Cantà a capella per a un públic entregat i deixà les millors paraules de la nit. «El crit de guerra dels Setze Jutges era 'ens calen cançons d'ara'. Les cançons d'ara les féu tots vosaltres. Moltes gràcies per elles. I, en aquella època del Franquisme, on no podien arribar els partits polítics –perquè estaven prohibits– i els mitjans de comunicació –perquè estaven censurats– doncs arribaven les lletres de les nostres cançons. Ara, segurament també arribaran les vostres. Perquè ens calen cançons d'ara». Tronadora ovació.
I l'altra bona noticia de la nit la donà el membre del Consell d'Administració d'RTVV i vicepresident del COM, Rafa Xambó. La direcció de la cadena pública valenciana acceptava la proposta presentada pel propi Xambó per a que un 33% de les cançons que sonen a Sí Ràdio –l'emissora pública musical– siga en valencià. Per a facilitar la programació el COM –a través de l'investigador i crític Josep Vicent Frechina– aportà al servei de documentació de la ràdio les més de 3.500 cançons editades al llarg de les huit edicions dels premis Ovidi Montllor.
Manolo Miralles, president del COM, tornà a carregar en el seu discurs contra els governants del PP pels casos de corrupció i el menyspreu a la llengua i la cultura del poble valencià. També personalitzà la protesta amb el ministre Wert. Les seues proclames serviren per tancar la gala del 2013. L'any que ve més i millor. Segur.

Els guanyadors

Els Ovidi 2013
Millor Disc de Cançó. «L'amor o la guerra» de Pau Miquel Soler
Millor Disc de Folk. «Lo testament» de Mara Aranda i Solatge.
Millor Disc de Rock. «Damnatio Memoriae» de Mox Nox
Millor Disc de Pop. «Plexixon impermeable» de Pep Laguarda
Millor Disc de Hip Hop i Electrònica. «Essència» d'Aspencat
Millor Maqueta «El Mecanoscrit» de Júlia
Millor Cançó. «Càntic als germans de diferent mare» de Senior i el Cor Brutal
Millor Lletra. «En la corda fluixa» de Lluís Vicent
Millors Arranjaments i Producció. «Essència» d'Aspencat
Millor Vídeo Clip. «Vents» d'Arthur Caravan de David Cloquell
Millor Disseny de Disc. Lesotho de 121dB d'Andrea Serra, José M. Pedrajas, José Martí i Vicent Carbonell


*PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ DE JULIOL-AGOST




divendres, 5 de juliol de 2013

MUGROMAN. «No hi ha sol, però encara queden esperances» (publicat al número de juny de Saó)

Javi Ivànyez dels Mugroman

El grup xixonenc torna amb «Sol d'hivern» (autoeditat). Un disc d'excel·lent so i facturació. Més optimista que mai en les lletres, Mugroman tria el rock com a drecera definitiva, fent minvar la música més lúdica i festera. Raonem amb el cantant, Javi Ivànyez, qui explica les motivacions d'aquest disc produït per Jesús Rovira, dels Lax'n'busto.

-Quin camí heu pres amb aquest disc comparat amb els anteriors?
«Sol d’hivern» és el disc amb el què menys complexes hem tingut a l’hora de crear i de gravar. Amb el «Volem més» (l’anterior cedé de 2011) ja vam agafar un nou camí deixant enrere l’ska i el heavy-punk confús, que ens havia acompanyat durant tants anys, per apostar pel que realment disfrutàvem, que era el rock. Ara hem seguit el mateix rumb, però amb més llibertat encara, afegint nous instruments, cançons més tranquil·les i fins i tot reduint la presència de la dolçaina, sense eliminar-la, perquè forma part de la nostra identitat.  
-De nou heu confiat en Jesús Rovira dels Lax'n'Busto. Es trobeu bé a la Casa Murada?
La Casa Murada potser és un dels estudis més idonis per a enregistrar un disc, però  no és la raó més important. Durant aquests deu anys ens ha costat horrors trobar un productor que ens entenga i traga el millor de Mugroman. Amb el «Volem més» vam apostar per Jesús i vam quedar més que satisfets. Ja ens coneix i sap les nostres virtuts, defectes i les nostres possibilitats. Era una cosa natural repetir amb ell. A més, és un dels músics i compositors que més admirem i la nostra confiança és plena. Cal recordar que ell ha parit joies com «Llença’t» o «La meva terra és el mar». Li vam enviar les 20 demos que havíem composat, i ell ha estat qui ha triat les 11 finals que han entrat, i qui li ha donat forma junt a nosaltres.
-Ha estat fàcil la col.laboració de Salva Racero dels Lax?
Més que fácil ha estat un plaer. Aconseguir una col·laboració com aquesta és una cosa que ens emociona molt. A més de ser uns fans reconeguts dels Lax, ens encanta la veu del Salva. Quan va vindre a l’estudi a gravar-la, no sabíem ben bé a quin tema podria col·laborar, i vam provar amb «Mil melodies», cançó que obri el disc, però ens vam adonar que no lluïa massa el duet, així que vam pensar que quedaria molt millor en una balada. Li vam mostrar «Com quan érem veu i so» i ho va tindre clar de seguida. La veritat és que ha quedat brutal. Per a mi especialment ha estat un plaer cantar-la amb ell.
-És cert que eixa cançó va dedicada a Canal 9?
Més bé als periodistes que han intentat fer de Canal 9 una TV de qualitat i en valencià. Resulta que jo sóc periodista i vaig estar un any de pràctiques en Canal 9-Alacant, on vaig conèixer des de dins tota la situació. Quan van comunicar als treballadors si es vorien afectats per l’ERO o no, vaig parlar amb els companys i amics que van rebre els mails i vaig viure en primera persona com se sentien. La «Carta a la Ràdio» d’Amalia Garrigós –acomiadant-se de la seua «companya i amiga» la ràdio– em va commocionar i em va donar què pensar. Assegut al piano vaig fer «Com quan érem veu i so». Aquesta balada narra la situació d'un periodista que es divorcia forçosament del periodisme. Encara que comença d’una manera trista, el missatge final és clar: algun dia «Tornaràs a nosaltres», perquè «la veritat mai mor», i el periodisme  necessita de periodistes per a narrar el que passa al món.
Imatge promocional del grup

-El disc és optimista, però la situació no convida molt, veritat?
Mugroman s'ha caracteritzat sempre per tindre un rerefons optimista. Aquest «Sol d’hivern» reflecteix el que estem patint els joves (i no tan joves). Vivim en un hivern que no s’acaba mai, i ens costa molt vore la llum. El «sol d’hivern» no dóna calor, però sí que il·lumina, i ara mateix necessitem eixa llum per a poder tirar endavant.
La situació no convida massa a ser positius, amb més de 6 milions d’aturats, jo un d’ells, i unes polítiques que no ajuden. Estan carregant-se la cultura, l’estat del benestar i tots els drets bàsics que tant havien costat d’aconseguir. Davant açò no tenim altra que ser optimistes. Com diem al disc «no hi ha sol, però encara queden esperances» i eixe és el missatge que volem transmetre.
-Xixona està massa lluny de València i Barcelona musicalment?
Estem al sud del món. Sí que quedem un poc allunyats del que seria el nostre «públic objectiu». I més, sabent que amb la crisi hi ha menys diners per a la cultura, cosa que ha obligat a rebaixar preus, i ha fet que eixir de les comarques d'Alacant siga molt complicat. No ens queixem, perquè amb cada disc hem estat fent gires de més de 50 concerts, però reconeixem que ens agradaria poder tirar més cap al nord. Enguany eixirem a tocar fora de l'àmbit lingüístic, concretament a Madrid i Porto.