També em trobareu a:

dijous, 28 de març de 2013

Testimoni del desballestament social (Publicat a la revista Saó de març)

Arriben les noves cançons de Senior i el Cor Brutal en plena efervescència creativa de Miquel Àngel Landete, el barbut més visible i màxim responsable de la banda. Un disc, València, Califòrnia (Malatestarecords), enregistrat a tret de gargall, allunyant-se de la producció de Gran, l'anterior treball. Onze temes de folk americà d'aquells on hi predomina fonamentalment la guitarra a pèl, l'harmònica o el piano, i que dibuixen en conjunt un escenari amarg i nostàlgic. Una veu esquinçada, narradora del desballestament social que vivim. De fet, només la peça que tanca i dóna nom al disc espurneja clarament esperança (la més rockera i instrumental). Eixe viatge –a un indret batejat com a València, Califòrnia– es fa palès en el dibuix de la portada (Be Lozano) on un ocell vola i porta al llom un petit poble. La fugida americana, el fenomen migratori davant de la crisi, queda també reflectit en "Flor de maig" on el protagonista decideix marxar amb dona i fills "per fam" a Califòrnia. Li ho explica a sa mare mentre li demana "només la flassada" que feu la seua àvia quan es va embarcar cap a l'Uruguai. El disc té espai també per a les crítiques àcides contra l'esglèsia, "Ausiàs Marx", i per al compromís ideològic, "La Gran esperança roja". Sempre al costat d'aquells que lluiten contra els lladres i assassins que diàriament es burlen de nosaltres (Landete dixit). Composicions per a escoltar en directe, rebecat entre coixins o amagada entre gots i ampolles. Onze relats per a convertir-los en fil musical de la cafeteria de les Corts Valencianes, allà on el menú és tan barat i només uns pocs es guanyen el jornal. Per exemple.

diumenge, 10 de març de 2013

LA POP. Diversió per a xiquets i grans (Publicat a la revista Saó de febrer)

Els estudis Pixar d'animació (Up, Buscant a Nemo, Cars…) han assolit el seu èxit mundial gràcies a la capacitat dels seus guionistes per a generar pel.lícules que agraden per igual xiquets i adults. Una fórmula que després han seguit altres prestigioses empreses d'animació americanes com ara Dreamworks (Shrek, Madagascar, Kung fu Panda…). És així. En el negoci cultural, o millor dit en l'actual supervivència cultural, tot artista somia alguna vegada a convertir-se en un producte «de masses» o si més no en una oferta «per a tots els públics o familiar», com en el cas dels films de dibuixets abans esmentats. A casa nostra, en aquesta línia i en la vessant musical, celebrem la irrupció de la POP (Petita Orquestra Peiotaire). Una formació única nascuda al bressol afectuós d'eixa fàbrica imaginària que és la Casa Calba (responsable dels darrers discos editats de Mi#, Pau Riba, Òscar Briz o Remigi Palmero, entre d'altres). La POP ha buscat, precisament, dirigir-se a tots els públics: la complicitat dels pares en les seues cançons i el contagi sense prejudicis dels fills, en assimilar melodies i lletres divertides. Aquest Volum 1 del grup de la Valldigna té moltes virtuts: la recuperació de peces de la música popular infantil ("Mareta, mareta") o el record al mestre Remigi Palmero (a "Un llangardaix i una au rapinyaire") i també a Joan Monleón i els Pavessos ("Les anguiles de l'Albufera). Damunt, la revisió o reinterpretació dels clàssics s'ha fet amb ritmes poc usuals en la nostra llengua com la cúmbia o el tango. Ho explica Francesc Burgos, ànima mater del grup. «Volíem també trencar barreres estilístiques, sobretot per això de la cultura anglosaxona que ho acapara quasi tot. En eixe sentit, ja ens hem alliberat d'aquest plantejament, per a nosaltres és una de tantes músiques populars que circulen pel món. I des d'eixa perspectiva les possibilitats són majors i més excitants s'hi cap, tant pel que fa a la recerca de la nostra pròpia música com la d'altres cultures que ens envolten: aromes africans i brasilers, cúmbia, tangopereta, polca, so de la frontera, psicodèlia, música de circ, les pel·lícules de Berlanga o Fellini…». Done fe que la història funciona amb els nanos i la POP es troba en plena gira presentant el seu espectacle "Marxem de viatge!". Un muntatge ideal per a teatres de poble, ateneus, escoles o bars, que per estil i públic té cabuda a qualsevol lloc. Preguntats pel risc que comporta que els petits descobrisquen el significat que els majors atorguen als seus textos d'aparença infantil Francesc Burgos respon: «Doncs no tenim por. De fet no crec que es tracte en cap cas de cançons ofensives. És veritat que algunes d'elles parlen de temes que a hores d'ara i en certs àmbits encara poden ser una mica tabú (la mort, el sexe, per exemple) i d'altres que les hem adaptades amb lletres més gamberres, però és que certament no es tracta d'un disc diríem "infantil" a la manera de María Jesús y su acordeón. La idea és tractar els xiquets com a persones que són i el més important és que compartisquen música feta amb cura amb els seus pares; en definitiva, establir ponts de comunicació intergeneracional. El disc, de fet, està concebut com un disc qualsevol de música per adults, però amb uns timbres i una instrumentació particular que poden enganxar tant als menuts com als grans (una de les lliçons és que es pot fer música quasi amb qualsevol cosa; no és una idea que nosaltres inventem, però sí que volem impulsar). L'espectacle, on les cançons van enllaçant-se amb una història (l'ordre no és el mateix que en el disc), també suggereix coses tant per als xiquets com per als majors. En definitiva, es tracta d'una proposta per a tots els públics». Amanida Peiot –el grup embrionari que finalment s'ha mutat en la POP– sembla ser que hivernarà molt de temps. Foto 1. Imatge promocional de l'espectacle de la POP. Lluís Llapissera.