diumenge, 29 de desembre de 2013

Rafa Xambó. I també l'amor *

Rafa Xambó en la presentació del disc de Shakespeare a València


Un resultat encertat per a un disc que vol directe. Directe de teatre o de club nocturn, de capella o d’aula universitària, d'estudi de ràdio o de sala d'art. Els 12 sonets de Shakespeare que Rafa Xambó ha musicat amb l'ajut de Salva Vázquez (piano) i Matthieu Saglio (violoncel) són ja una aportació fonamental per apropar al poeta de poetes al nostre idioma. I tot gràcies a les traduccions del professor lleidatà Txema Martínez.


«T'estimo tant» (Comboi records) és un treball sense data de caducitat. I no només per la importància dels textos del literat universal. Li augurem llarga vida pel potencial que adquirirà a cada concert, a les diferents universitats i institucions culturals que xafe. Perquè el producte a l'escenari no té fissures. Ho comprovàrem al Teatre Micalet el 28 de novembre. Fidel al disc, el trio funciona com un rellotge. Xambó s'hi troba còmode embolcallat de dos músics d’alt nivell. Saglio i Vázquez captiven l'auditori mentre el cantautor entona cada poema, cada vers, cada paraula. Juga amb la veu i apropa les intencions dels textos a les melodies, a la audiència. El risc a «Luxúria» (sonet 129), Tinc dos amors (sonet 144) i a «La nit obscura» (sonet 147) és el triomf dels valents. No tindre por a Shakespeare és propi dels agosarats. Tot un mèrit. De fet Xambó –com ha reconegut– es va vore obligat a fer el disc de l'escriptor anglès quan se n'adonà que ja tenia musicats tres o quatre poemes. Incloure-los en un cedé amb composicions pròpies hauria estat un problema.


Matthieu Saglio


De les dotze cançons –hi ha quatre que són més bé declamacions musicades– destaquem «Cansat de tot» (sonet 66), «Llum a les fosques» (sonet 43) i la que dóna títol al treball «T'estimo tant» (sonet 71). Pel que fa a l'espectacle ofert, Xambó regala fora de programa alguns dels temes més estimats dels anteriors discos. Un moment per abandonar l'amor del poeta i desfogar-se –discursivament– contra les malifetes del govern del PP, amb el recent tancament de la Ràdio Televisió Valenciana en el punt de mira. 

Està clar que parlem de Xambó. El sociòleg d'Algemesí, polític, periodista, professor universitari, assagista, fins fa quatre dies membre del consell d'administració de RTVV per Compromís... Però aquí estem per certificar les inquietuds d’un artista. Un músic que ha signat notables discos en valencià en el que duem de segle XXI («Andanes», «Cançons de la memòria trista» i «Dies oberts»). Ara, vesteix americana i seu solemne amb la guitarra per cantar l’amor i la desesperació de William Shakespeare. 

* Publicat a la revista Saó de desembre de 2013


Salva Vázquez i Rafa Xambó



dissabte, 23 de novembre de 2013

Òscar Briz. La felicitat és un estat presumpte *

Retrat d'Òscar Briz per Xepo Walter Sanches


Torna l’artista de l’Estiu, d’Asincronia, d’El Temps ja ha arribat. L’home de l’Alcúdia (la Ribera Alta) que des que tornà d’Austràlia no ha deixat de signar un munt de joies sonores. Àlbums que desemboquen ara en aquesta setena proposta en solitari titulada Youth. Un disc de sonoritats melàngiques i suggeridores. «Visc en un entorn muntanyenc –la Florentina– que inevitablement m’afecta quan em pose a construir harmonies», raona Òscar Briz.

Youth és un disc senzill i directe –com l’aclamat l’Estiu, el seu predecessor– però aireja el punt rítmic en un grapat de cançons, que faran les delícies d’aquells seguidors de Briz, militants del seu vessant més poper. Els onze talls (hi ha dos poemes musicats d’Estellés) mantenen el to creatiu de l’autor. Relats ben lligats, sobre les pors, els dubtes, la confiança, el passat i el present agres, les discussions de la gent davant de situacions vitals complicades («No digues que no pot ser», «Lleugers», «El rastre dels meus herois» o «Desperta al dolor»). En un moment donat canta que «la felicitat és un estat presumpte» per a després apuntar «conservaré les ales encara que siguen de paper». La incertesa dels temps en estat pur.

Però el disc –per damunt de tot– és fresc com un corball de roca. «Volíem captar l’espontaneïtat de les gravacions curtes i ràpides. L’enregistrament de l’essència del moment», relata l’artista riberenc. I ha eixit bé. Ens trobem davant d’un treball pop amb instruments electroacústics (bateria, baix i guitarres espanyoles) exempt de retocs digitals i artilugis tecnològics. Com resa al llibret «l’hem completat sense emprar cap tipus de programació digital ni d’afinació artificial (…) a fi d’assolir una personalitat acústica pròpia i diferenciada». De fet Òscar Briz s’afanya a dir que la gravació estricta es feu en només cinc dies.

Respecte a la incorporació de «Les Odes» i «Cant de Vicent» (Estellés), Briz recorda que no és la primera ni l’última vegada que musicarà poemes d’altra gent (en el passat ho ha fet també amb Espriu). Ara bé, és ben curiós com ha adaptat les melodies als textos. La calidesa i la letargia de «Les odes» et condueix a una mena de vigília estellesiana i, en canvi, en «Cant de Vicent» fa un recorregut dylanià pels camins polsegosos i interminables dels clàssics del folc-rock americà. Arrodoneix la visió que tenen els valencians de comarques del Cap i Casal en «València tensa»; i ens apropa el Briz més divertit mitjançant les historietes incloses en «El caminant». En definitiva, Youth té sufients i variats ingredients per romandre jove durant molts anys.


* Publicat  a la revista Saó de novembre

dijous, 21 de novembre de 2013

Xambó editarà una maqueta enregistrada l'any 73

Rafa Xambó (dreta) junt a Salva Vázquez i Matthieu Saglio

El cantautor valencià Rafa Xambó ha anunciat, durant la presentació del seu darrer disc de sonets de Shakespeare «T'estimo tant», que treballa per editar una gravació de 1973. Una maqueta realitzada aleshores per al que anava a ser el seu primer disc.

Els temes, que més de 40 anys després podran escoltar-se, formaran part d'un treball titulat «Llibertat. 1973-1977». Xambó ha confessat que el nom del disc correspon al seu primer èxit «Ella», que per motius del franquisme no pogué titular-se amb el nom real de «Llibertat».

Rafa Xambó presentarà el proper dijous 28 de novembre al Teatre Micalet el seu espectacle sobre els 12 sonets musicats de Shakeaspeare que Comboi Records ha editat sota el títol «T'estimo Tant. Xambó ha presentat el concert al Centre Octubre de València, acompanyat dels músics Salva Vázquez (piano) i Matthieu Saglio (violoncel).

dijous, 31 d’octubre de 2013

Obrint Pas rebenta Barcelona


Més de 30.000 goles diuen adéu al grup a les Festes de la Mercè

Fotos de Xepo Walter Sanches 


El Parc del Fòrum s'omplí per rebre la darrera actuació elèctrica d'Obrint Pas a Barcelona



Poques coses poden omplir més com a valencià i periodista musical que vore unes Festes de la Mercè a Barcelona amb la participació de dues bandes valencianes: Orxata i Obrint Pas. Fou el passat 21 de setembre al Parc del Fòrum i no cal que m'extenga massa explicant que el plat fort de la matinada recaigué en els Obrint Pas, després d'anunciar que pleguen indefinidament.

La banda dels Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Robert Fernández, Miquel Ramos i companyia s'acomiadava del públic barceloní en format elèctric (el 2014 faran l'adéu acústic oficial a Barcelona, Mallorca i València). I la gent va respondre com mai. Més de 30.000 ànimes cantaren i ballaren un repertori especialment emotiu. Així, sonaren impecables els grans hits del grup: Coratge, Seguirem, La vida sense tu, No tingues por, Som, La Flama, Viure, Del sud…tot barrejat amb les proclames reivindicatives del moment.


Xavi Sarrià






Eren les tres de la matinada i –apenes quinze minuts abans d'iniciar el darrer gran bolo dels Obrint– Xavi Sarrià i Miquel Gironés explicaven a Saó les sensacions que tenien. «És tot molt emocionant. No acabem de ser conscients del què significarà no tindre el grup. Són molts anys de tocar junts, moltes vivències, pressió i responsabilitat en una llarga cursa de fons. Ara alliberem la càrrega que vam crear quan teníem 15 anys», explicà Sarrià per a tot seguit afegir: «No sabem si volem tornar o quan. Estimem el grup i no volíem seguir si no estàvem amb la banda al 100%».

«El que volem és viure la vida que no hem viscut», responia Miquel Gironés. «Per a nosaltres la vida d'Obrint Pas ha sigut la nostra vida. No sabem si en el futur el cor i el fetge ens reclamarà seguir i fer un altre disc. Preferim canviar d'etapa i tancar el cicle», argumentà el dolçainer.







Miquel Gironés i Robert Fernández



Respecte al sentiment de ser de València i tocar a les festes majors de Barcelona i no poder fer-ho a les del Cap i Casal, Gironés fou clar. «Els entrebancs els posa l'administració. No vas a les Festes de Juliol de València però després actues a Benimaclet per a 8.000 persones en un concert al marge de l'ajuntament. Afortunadament la qualitat de les nostres bandes i solistes (la Gossa, Feliu Ventura, el Botifarra o Aspencat) va tombant fronteres».





Miquel Ramos. Homenatge al raper Pavlos Fyssas assassinat pels Nazis



I Barcelona en fou l'exemple, perquè l'èxit dels Obrint Pas vingué en una nit on els Orxata –una vegada més– posaren el llistó molt alt amb la seua música electrònica. Hi ha relleus per a Obrint Pas? Està clar que sí. Hi haurà grups com Obrint Pas en el futur? Crec que tardarem en saber-ho.

Orxata és ja un grup de masses


(Publicat a la revista Saó d'Octubre)

diumenge, 27 d’octubre de 2013

O. P. Pròximament la crònica de la Mercè

Divendres passat vaig anar al darrer concert d'Obrint Pas a l'Horta, en aquesta gira de comiat (parada indefinida li diuen) que han batejat com a «Seguirem». A Vinalesa la banda més internacional del rock català omplí l'aforament en un espectacle força emotiu. Serveixen aquestes línies per explicar que aquesta setmana penjaré la crònica de la revista Saó d'Octubre sobre el concert que els Obrint Pas feren a les festes de la Mercè, a Barcelona. Allí, al parc del Fòrum, més de 30.000 persones acompanyaren el grup senyera de la nostra música, en un concert sense precedents per a una banda valenciana.
Obrint Pas divendres 25-10-13 a Vinalesa

dimarts, 1 d’octubre de 2013

EL TRINEU TANOKA. Desfent la neu a colps de guitarra*


«Microones» és el segon treball per a El Trineu Tanoka (Benissanó-Llíria). Dotze talls per a gaudir amb un dispositiu sonor que reproduisca els petits detalls d’un disc generós en estímuls i suculent en la gravació. Tornem a parlar de rock de guitarres. Power pop casat amb lletres enginyoses i surrealistes. Transgressió original i irònica. («Déu viu dins de la ràdio i saps que et vol..», «Ja ve l’estiu. L’estiu és lleig i fals», «Xica coet», «l’Home biònic», «Satel·lit Neutral»…).

Les raons de Microones s’expliquen en el tarannà del propi grup. Ho argumenta extensament Xavi Blesa, veu i guitarra de la banda. «El nom del disc ens agradà als tres, encara que parega mentida. I no és gens fàcil arribar a un consens en un trio de rock. De zero a cent en uns pocs segons. De congelats a estar bollint en un tres i no res; així som nosaltres. Creàrem el grup i als sis mesos ja teniem un disc, en dos anys dos cedés i molts concerts a les esquenes».

Però també hi ha un rerefons lèxic, musical i sentimental que amaga «Microones». La filla menuda de Blesa es diu Ona i «el micròfon és un element bàsic de la música (transmetre) i les ones de la ràdio ens porten els sons que ens va captivar d'adolescents (rebre). A més a més si els Sonic Youth tenien el  ‘Washing machine’ nosaltres havíem de tindre un altre domèstic!», conclou el músic.

El disc potser seria més rodó amb menys temes, però en conjunt és pura dinamita que els Tanoka saben comunicar en directe. Un trio impetuós dalt de l’escenari dotat d’una captivadora base rítmica (Tubal Perales i Ico) orquestrada sota el comandament creatiu de la veu aguda i melòdica de Blesa. Un fet diferèncial per a ser reconeguts en la escena més recent de l’indie català. Perquè de música indie parla el grup quan arriba el moment d’ubicar-se en l’escena rock. «El revival dels 90 ja està ací!! Shoegazing, Noise pop, Experimental punk, Psychodelic rock, My bloody valentine, No age, Deerhunter, Pavement, Tame Impala... Encara que nosaltres ens fixem també en bandes més melòdiques com ara Teenage Fanclub, The posies, The flaming lips... i a nivell català ens encanten Plouen Catximbes, Inòpia, Raydibaum, i Antònia Font... El Columpio Asesino (des de Pamplona) també és brutal. Volem que El Trineu Tanoka faça de punta de llança d'aquest estil musical a València».

I realment, en poquet temps i dos cedés, porten el camí d’aconseguir els objectius.

* PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ DE SETEMBRE