També em trobareu a:

dilluns, 31 de desembre de 2012

Estellés per Bertomeu (Publicat a la revista Saó de desembre)

L'Any Estellés ens està donant grates i enriquidores sorpreses pel que fa a l'edició de textos, muntatges d'exposicions (molt recomanable la del Centre del Carme a València «Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances») i festes literàries. En l'apartat musical podem estar satisfets. A falta de conèixer el disc recopilatori de poemes musicats del poeta de Burjassot que trau l'AVL (gran feina, com sempre, de Josep Vicent Frechina) i l'aportació que farà Pau Alabajos pròximament, ara ja tenim a les nostres mans una autèntica delícia: «7 d'Estellés» de Bertomeu.
Es tracta d'un llibre-disc que ha sigut possible gràcies a la imaginació i inquietud del propi Bertomeu i a la cura en l'edició d'Edicions del Bullent. Set poemes musicats amb el segell de Bertomeu, pop acústic de guitarres esquitxades de folc nordamericà. Senzill, directe, planer, apassionat i lluent. Com el mateix Estellés. Però darrere d'aquesta aventura poètica i musical de Bertomeu (Albert Ortega) hi ha molt més que un poemari-disc editat l'any commemoratiu de l'escriptor. Ho explica el mateix músic. «Vicent Andrés Estellés forma part de la història del País Valencià i jo sempre he viscut ací com ell diu en algun dels seus poemes "ací em pariren i ací estic..." i això faig, agafe una espurneta de l'obra d'aquest gran poeta i intente fer allò que sé, cançons, és la manera natural que tinc de fer aquestes coses». I després toca comentar la part íntima, la fins ara desconeguda, aquella que li dóna un valor afegit al treball i reflecteix el caliu del poeta envers la seua gent en una època difícil, de reconstrucció lingüística, cultural i nacional. És aleshores quan en «7 d'Estellés» apareix Al Tall i el propi escriptor: «Al pròleg hi trobem Vicent Torrent, perquè aquest gran músic també forma part de la història del nostre país però sobretot forma part de la meua història personal. Dintre del llibre hi ha un poema que Estellés dedicà a Enric Ortega, músic del País Valencià, component d'Al Tall i el meu pare; després de la mort d'Enric Ortega, Estellés li'l donà a ma mare, Empar Torres. El fet és que vaig pensar que seria un bon record i homenatge publicar aquest poema inèdit en el llibre-disc però havia d'explicar les raons, i qui millor que Vicent Torrent, fundador d'Al Tall i amic del meu pare». El poema es va escriure ara fa 34 anys. Així doncs hi trobem musicats els poemes «Assumiràs…», «Treballe amb molt d'amor…», «Amor i amor…», «Només un mot que t'ho diria tot…», «Cançó de la lluna», «Ací em pariren i ací estic…» i «Oh clar país…»; per a rematar el llibret amb la publicació del poema «A Enric Ortega». I tot amanit amb el disseny i les il·lustracions d'Empar i Marc Bou. En la selecció de textos Bertomeu ho ha tingut clar. «La tria de poemes ha estat fàcil perquè Estellés té un grapat de bons poemes per musicar, el més difícil per a mi ha estat "Assumiràs la veu d'un poble" ja que és un poema molt extens però l'experiència ha estat molt enriquidora i qui sap, si tindrà una segona part». Per obrir boca no deixeu de veure els vídeos a la xarxa de «Treballe amb molt d'amor…» i «Només un mot que t'ho diria tot…». Naturalitat i tendresa també en imatges.

dilluns, 3 de desembre de 2012

BUFA NOU VENT (Publicat a la revista Saó de Novembre)

En alguna xarrada entre músics, promotors i crítics em vaig referir al fenomen del rock amb dolçaines com "Obrint Pas i l'atac dels clons". La banda de València fou la primera a incorporar l'instrument de música tradicional al rock dur, el hardcore o l'ska, entre d'altres sons. Del seu èxit i qualitat no cal que escriga més. És un grup que va crear escola i per això feia broma amb allò dels clons, alguns d'ells de notable repercussió. Efectivament, la dècada passada aparegueren i moriren molts grups amb un mateix perfil: mestissatge musical, lletres reivindicatives i incorporació –als instruments de rock– de dolçaines, vents i percussions; seguint el patró dels Obrint. Ara mateix sembla que el vent ha canviat de direcció. La moda, els gustos musicals de les noves generacions, la saturació del "mercat" musical –amb tanta dolçaina i bandera– i la diversificació de discos de tota índole editats en valencià, ha fet que els nous grups agafen altres assagadors. En els darrers articles he parlat de formacions de pop, emocore, power pop o punk rock. Algunes d'elles supervivents dels 90, com Sant Gatxo i l'excel.lent "Llum", i d'altres més recents com els consolidats 121dB i la seua darrera entrega "Lesotho". Avui vull recomanar dues bandes que segueixen el mateix fil argumental i que acaben d'editar dos bons cedés. Tardor és, ara mateix, un fenomen inusual. S'han presentat amb un primer disc "Revolució de l'estat latent" (Més de mil) de magnífica facturació. Vaig apostar per la seua maqueta com a jurat dels premis Ovidi de fa dos anys, però no m'imaginava una evolució professional tan ràpida: bona promoció a les xarxes socials, web molt útil, un videoclip treballat del tema més comercial del disc "Baix de l'aigua" i un so en el qual es nota la mà de Pau Paredes a la producció, responsable també dels discos de 121dB. Crec que Tardor pot tindre un llarg camí en l'escena valenciana. El trio de València gaudeix d'un control absolut de les tornades (apegaloses a més no poder; "Dubtes", "Creuarem la ciutat"…), una veu addictiva, i força i bona tècnica en els recursos de guitarra. Ara bé, tot això caldrà ratificar-ho en directe, doncs els concerts són la vida i la mort d'una banda. L'altre grup –Inèrcia– arriba des de Banyeres de Mariola i Alfafara. Rock dur, punk rock melòdic i records nirvaners per al disc de debut "No és cap simulacre" (també editat per Més de mil). Més reivindicatiu i amb un so més cru que el dels seus germans de segell, no puc estalviar-me el comentari de recordar a uns pioners: Kartutx. Un grup de Bocairent i Banyeres de Mariola que mostrà el seu punk en valencià a principi dels anys noranta, quasi res. Inèrcia no sé si agafa el seu testimoni geogràfic i musical però té fonaments sòlids, incorpora a l'escena la peculiaritat de comptar amb una base rítmica femenina i, sobretot, el disc té algunes peces ben aconseguides ("L'escletxa", "Ara que tots dormen", "Adéu-Siau").
FOTO 1. Inèrcia. Punk rock als peus de la Serra Mariola. FOTO 2. Tardor. El so actual de València. Foto de Pablo Garrigós.