També em trobareu a:

dilluns, 31 de desembre de 2012

Estellés per Bertomeu (Publicat a la revista Saó de desembre)

L'Any Estellés ens està donant grates i enriquidores sorpreses pel que fa a l'edició de textos, muntatges d'exposicions (molt recomanable la del Centre del Carme a València «Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances») i festes literàries. En l'apartat musical podem estar satisfets. A falta de conèixer el disc recopilatori de poemes musicats del poeta de Burjassot que trau l'AVL (gran feina, com sempre, de Josep Vicent Frechina) i l'aportació que farà Pau Alabajos pròximament, ara ja tenim a les nostres mans una autèntica delícia: «7 d'Estellés» de Bertomeu.
Es tracta d'un llibre-disc que ha sigut possible gràcies a la imaginació i inquietud del propi Bertomeu i a la cura en l'edició d'Edicions del Bullent. Set poemes musicats amb el segell de Bertomeu, pop acústic de guitarres esquitxades de folc nordamericà. Senzill, directe, planer, apassionat i lluent. Com el mateix Estellés. Però darrere d'aquesta aventura poètica i musical de Bertomeu (Albert Ortega) hi ha molt més que un poemari-disc editat l'any commemoratiu de l'escriptor. Ho explica el mateix músic. «Vicent Andrés Estellés forma part de la història del País Valencià i jo sempre he viscut ací com ell diu en algun dels seus poemes "ací em pariren i ací estic..." i això faig, agafe una espurneta de l'obra d'aquest gran poeta i intente fer allò que sé, cançons, és la manera natural que tinc de fer aquestes coses». I després toca comentar la part íntima, la fins ara desconeguda, aquella que li dóna un valor afegit al treball i reflecteix el caliu del poeta envers la seua gent en una època difícil, de reconstrucció lingüística, cultural i nacional. És aleshores quan en «7 d'Estellés» apareix Al Tall i el propi escriptor: «Al pròleg hi trobem Vicent Torrent, perquè aquest gran músic també forma part de la història del nostre país però sobretot forma part de la meua història personal. Dintre del llibre hi ha un poema que Estellés dedicà a Enric Ortega, músic del País Valencià, component d'Al Tall i el meu pare; després de la mort d'Enric Ortega, Estellés li'l donà a ma mare, Empar Torres. El fet és que vaig pensar que seria un bon record i homenatge publicar aquest poema inèdit en el llibre-disc però havia d'explicar les raons, i qui millor que Vicent Torrent, fundador d'Al Tall i amic del meu pare». El poema es va escriure ara fa 34 anys. Així doncs hi trobem musicats els poemes «Assumiràs…», «Treballe amb molt d'amor…», «Amor i amor…», «Només un mot que t'ho diria tot…», «Cançó de la lluna», «Ací em pariren i ací estic…» i «Oh clar país…»; per a rematar el llibret amb la publicació del poema «A Enric Ortega». I tot amanit amb el disseny i les il·lustracions d'Empar i Marc Bou. En la selecció de textos Bertomeu ho ha tingut clar. «La tria de poemes ha estat fàcil perquè Estellés té un grapat de bons poemes per musicar, el més difícil per a mi ha estat "Assumiràs la veu d'un poble" ja que és un poema molt extens però l'experiència ha estat molt enriquidora i qui sap, si tindrà una segona part». Per obrir boca no deixeu de veure els vídeos a la xarxa de «Treballe amb molt d'amor…» i «Només un mot que t'ho diria tot…». Naturalitat i tendresa també en imatges.

dilluns, 3 de desembre de 2012

BUFA NOU VENT (Publicat a la revista Saó de Novembre)

En alguna xarrada entre músics, promotors i crítics em vaig referir al fenomen del rock amb dolçaines com "Obrint Pas i l'atac dels clons". La banda de València fou la primera a incorporar l'instrument de música tradicional al rock dur, el hardcore o l'ska, entre d'altres sons. Del seu èxit i qualitat no cal que escriga més. És un grup que va crear escola i per això feia broma amb allò dels clons, alguns d'ells de notable repercussió. Efectivament, la dècada passada aparegueren i moriren molts grups amb un mateix perfil: mestissatge musical, lletres reivindicatives i incorporació –als instruments de rock– de dolçaines, vents i percussions; seguint el patró dels Obrint. Ara mateix sembla que el vent ha canviat de direcció. La moda, els gustos musicals de les noves generacions, la saturació del "mercat" musical –amb tanta dolçaina i bandera– i la diversificació de discos de tota índole editats en valencià, ha fet que els nous grups agafen altres assagadors. En els darrers articles he parlat de formacions de pop, emocore, power pop o punk rock. Algunes d'elles supervivents dels 90, com Sant Gatxo i l'excel.lent "Llum", i d'altres més recents com els consolidats 121dB i la seua darrera entrega "Lesotho". Avui vull recomanar dues bandes que segueixen el mateix fil argumental i que acaben d'editar dos bons cedés. Tardor és, ara mateix, un fenomen inusual. S'han presentat amb un primer disc "Revolució de l'estat latent" (Més de mil) de magnífica facturació. Vaig apostar per la seua maqueta com a jurat dels premis Ovidi de fa dos anys, però no m'imaginava una evolució professional tan ràpida: bona promoció a les xarxes socials, web molt útil, un videoclip treballat del tema més comercial del disc "Baix de l'aigua" i un so en el qual es nota la mà de Pau Paredes a la producció, responsable també dels discos de 121dB. Crec que Tardor pot tindre un llarg camí en l'escena valenciana. El trio de València gaudeix d'un control absolut de les tornades (apegaloses a més no poder; "Dubtes", "Creuarem la ciutat"…), una veu addictiva, i força i bona tècnica en els recursos de guitarra. Ara bé, tot això caldrà ratificar-ho en directe, doncs els concerts són la vida i la mort d'una banda. L'altre grup –Inèrcia– arriba des de Banyeres de Mariola i Alfafara. Rock dur, punk rock melòdic i records nirvaners per al disc de debut "No és cap simulacre" (també editat per Més de mil). Més reivindicatiu i amb un so més cru que el dels seus germans de segell, no puc estalviar-me el comentari de recordar a uns pioners: Kartutx. Un grup de Bocairent i Banyeres de Mariola que mostrà el seu punk en valencià a principi dels anys noranta, quasi res. Inèrcia no sé si agafa el seu testimoni geogràfic i musical però té fonaments sòlids, incorpora a l'escena la peculiaritat de comptar amb una base rítmica femenina i, sobretot, el disc té algunes peces ben aconseguides ("L'escletxa", "Ara que tots dormen", "Adéu-Siau").
FOTO 1. Inèrcia. Punk rock als peus de la Serra Mariola. FOTO 2. Tardor. El so actual de València. Foto de Pablo Garrigós.

divendres, 16 de novembre de 2012

121dB. L'optimisme guanya a l'escepticisme (publicat a la revista Saó d'Octubre. Fotos de Xepo Walter Sanches)

El retorn de 121dB amb un EP en vinil (en procés de materialització mitjançant la plataforma Verkami) serveix per què la banda de València mantinga el pols ferm en l'escena musical del nostre país. «Lesotho» està format per quatre temes on hi predomina un discurs d'actualitat impregnat d'emocions. Missatges que, líricament, naden en les dificultats del present col·lectiu però que també bussegen en les interioritats personals. La música de 121dB és actual en la forma i en el fons. El seu emocore, la puixança de les guitarres i els colps sonors de la base rítmica narren eclècticament la crisi que patim, el frau humà en què estem instal·lats, les pors i les decepcions. Però no és un disc negatiu o de viratge estoic. «La temàtica és prou continuista respecte a Assaig/Error, però l'essència tampoc canvia des d'Equilàter (els dos treballs anteriors)», afirma Ramon Marrades, baixista del grup. «Les lletres de 121dB estan farcides d'escepticisme però, no sé si es nota, que tant en la nostra vida fora del grup com amb Lesotho, veiem coses que ens plenen d'optimiste. Potser que 'Nostàlgia de futur' siga la cançó més optimista que hem escrit mai. I 'Equilibri impar' és una lletra totalment autobiogràfica. Al final sempre és el mateix, observació subjectiva passada pel nostre filtre. Algú ens ha dit alguna vegada que som massa críptics», apunta el membre del grup.
El trio és l'exemple del jovent preparat que ha passat per la universitat i que coneix les dificultats d'una generació angoixada. Un economista, un informàtic i un fotògraf és un bon combinat per fabricar composicions on hi ha apunts de física, tecnologia, macroeconomia, geopolítica, poesia o art visual. Aquest treball apareix després d'un parèntesi de la banda forçat per la marxa a Holanda de Víctor Moya (cantant i guitarra) i Ramon Marrades (baix). A València els esperaven Albert Belda (bateria) i Pau Paredes (enginyer de gravació) per arrodonir als estudis Millenia (Vicente Sabater) quatre cançons engabiades dins del nom d'un petit país africà: Lesotho. «És evident que Lesotho és un país dintre d'un altre país (Sudàfrica) i això representa una metàfora molt gràfica. Però el nostre Lesotho més enllà de l'obvietat política representa una abstracció personal. El nostre Lesotho es recolza en les estructures que ens són pròpies i està ple de complexes, errades, simfonies i il·lusions. És un espai d’amics i encontres. És nostàlgia de futur», argumenta Marrades. Als anys 80 fou el grup valencià de pop Armas Blancas qui també cantà "Nostalgia del Futuro" i ara 121dB ret un petit homenatge al cartellista Josep Renau, amb l'esplèndida peça del mateix nom. El repte és si amb melangia es pot construir la felicitat futura tornant a repensar el que volíem ser de majors abans de l'esclafit econòmic, de la davallada generalitzada que sofrim. Eixe és el discurs que 121dB dibuixa a Lesotho on guanya l'optimisme. «Entrà la llum,/vam descobrir escletxes,/en mirar-les augmentaren i vam composar la més potent de les imatges./L'energia incontrolable, incontrolable./No hi ha murs, ni portes ni entrebancs que puguen rodejar-te./Amb un fort abraç, ganes i treball, no coneixeràs obstacles./Plena el teu moment de nostàlgia de futur./De nostàlgia i noves il·lusions.».

divendres, 19 d’octubre de 2012

JOAN PALOMARES. Tralla contra les retallades. (Publicat a la revista SAÓ de setembre. Foto Rebeca Estrugo)

El segon disc de Joan Palomares (Bellreguard / la Safor) és una descàrrega virulenta de guitarres, de textos directes i crítics davant la crisi que ens toca viure. Versos com "Al combat per destruir Espanya", "Demà no hi ha demà" o "En un sec jardí" donen pistes d'un treball amb molt de pes ideològic, però en el qual destaca per damunt de tot una correcta producció que li dona a Palomares suficient fonament per a pensar en un futur musical sòlid. Amb 22 anys ho toca gairebé tot en les dotze cançons de "Moltes putades i ningun miracle" (Més de mil. 2012). Un virtuós amb esperit punk? Això sembla. M'he de sincerar. M'agraden els artistes canyers i que arrisquen. Aquelles bandes o solistes que intenten trencar tòpics fent barreges amb salts del heavy al pop, del metall al rap, de les bases programades al punk i del rock al folk. Em criden l'atenció les aventures creatives que quasi sempre acaben en la incomprensió dels propis músics i del seu públic potencial. És el que té formar part d'una minoria minoritzada, que es projecta també en les apetències culturals. Podríem dir que a la Safor ha nascut un diamant per polir que ens ofereix tot això. Un artista que mostra les seues armes musicals i discursives per a –clar i contundent– no deixar estaca en paret. Discurs punk, rebel, anticapitalista i altament inflamable, fàcil d'escriure i d'escopir. Però no tot és així en els textos. Hi ha versos més acurats, que volen manifestar el malestar de milers de joves valencians: "M'he trobat una flor seca en un sec jardí/ mira si era rara ella que em recorda a mi/ he pensat botar la tanca i traure-la d'allí/ Però m'ha dit: No ho intentes, tinc arrels de pi". Palomares és un músic que no defuig dels problemes de la seua generació i que no es tanca en la autocontemplació. "Moltes putades i ningun miracle" és un disc potent on hi predominen moltes variants del rock dur i del metall, però que té la virtut d'endisar-se en melodies i veus pop per a cercar nous espais d'experimentació. Pel que fa al contingut el músic de Bellreguard separa les lletres en dues temàtiques "les que reflecteixen les agressions a la nostra llengua i demanen una resposta" afirma Palomares, "i les que mostren un sentiment d'empatia i solidaritat cap als pobles del món que pateixen qualsevol tipus d'opressió". Després de passar per bandes com Aixada o La Comuna, Joan Palomares s'obri camí en solitari gravant en el seu estudi –muntat a casa– i amb les dificultats que comporta dur a l'escenari el muntatge musical. La crisi no dóna treva tampoc a la música cantada en català. "Com és difícil actuar participe en trobades literàries on es lligen versos i toque temes en acústic", apunta. Si us agrada la música amb volum considerable no deixeu d'escoltar les trallades guitarreres d'aquest treball i pareu l'orella per entendre el que diu a les cançons: "Eixos senyors que xarren en el parlament són els que a tu t'escuren les butxaques, són els que firmen totes les retallades, són els que envien les porres a les places. S'omplin la boca de pau i dignitat, mentre ordenen la guerra al servei del capital. Es riuen de tu…que se m'acaba l'atur. És riuen d'ell…que ja no té futur. Rita, Suárez, Rubalcaba, Franco, Camps i Calatrava. Lerma, Primo de Rivera, Juanca, Leti i tota la granja".

diumenge, 9 de setembre de 2012

LA PUBLICITAT DE LES ESCOLES PRIVADES

Dins d'eixa escalada per demostrar quin és el col.legi privat més execel.lent, més internacional o catòlic de València, enguany les empreses de publicitat s'han superat a cursos anteriors. El més normal era traure a les tanques exposades de les grans avingudes a un jove pigós i rogenc, amb pinta d'haver nascut a Bristol, i amb un lema relacionat amb l'aprenentatge de l'anglès. El nano o nana apareixia amb un jersei de corfa i molla d'eixos que tenen un escut tres vegades més gran que el de la selecció espanyola, sempre somrient i feliç. Fa uns anys vaig arribar a llegir "educando para formar líderes" o alguna cosa semblant. Ara que la sanitat pública valenciana es troba liderant la classificació com la més deficient de l'estat em ve al cap que els dirigents polítics de la Generalitat deuen haver estudiat de joves en eixa escola que crea líders, sense especificar-ne de quina competició. Aquest curs que arranca he vist tres publicitats inquietants. La primera mostra a un xiquet amb un baló i contrariat tot afirmant: "inventaré una pelota que no se encale". Vaja que el xiquet en qüestió si acaba de conseller la pot "liar parda" millorant les coses; s'imaginen un eslògan del tipus "inventaré un aeropuerto en el que aterricen aviones". Aquí no acaba la cosa. En aquest col.legi també estudien xiquetes (no sé si per sort o per desgràcia) i en una altra tanca podem llegir com una doneta amb el cabell fet un embolic per culpa d'una pinta pensa: "inventaré un cepillo que no se enganche". Xe, quina barbaritat d'escola...eixe Freinet era un inútil (i no m'estic referint al cava de nom Freixenet, parle del pedagog francès elevat als altars per mestres de tota condició). Amb la frase "Educación católica y bilingüe desde los tres años" reconec que quasi patisc un accident fent-li una foto al cartell des de l'autovia. Evidentment el bilingüisme no era català/castellà. Ni castellà/alemany... amb motiu de la visita de la Merkel. Es referien a estudiar en castellà i en anglès, vaja, les llengües pròpies i històriques dels valencians. Maliciós que és un vaig pensar que igual un col.legi "elitista" d'aquests no tardarà en ofertar "educación religiosa protestante en inglés, católica en castellano y judía en hebreo". I ja tenim millorat el decret de plurilingüisme de la conselleria d'Educació. Bon arranc de curs escolar!

dimarts, 21 d’agost de 2012

IOGURTS I ÚS DE LA LLENGUA.

Anar a comprar a un centre comercial és tota una aventura si disposes del temps just. Les distàncies entre els productes que vols adquirir i els itineraris definits pels responsables de màrqueting fan de la compra una carrera frenètica per evitar gastar-te més diners i consumir la vesprada. Amb tot, eixe no és l'únic problema. Només entrar al recinte ja xoques amb els venedors de sillons, de targetes de crèdit, d'assegurances o de cosmètics que t'assalten sense compassió als passadissos d'accés.  L'altre dia però, al Carrefour de Campanar, a València, fou diferent. Vaig entrar com un coet per salvar la presència de tres dones rialleres i un mostrador. "¿Tiene un momento por favor? em digué una xica amb la pertinent acreditació de l'ONG Intermón Oxfam.  Sense parar la marxa en direcció a l'entrada definitiva  -i lloc segur de la zona d'alimentació- li vaig respondre: "ho sent, tinc pressa".  Generalment amb aquesta resposta sempre m'han interpel.lat amb un "si són cinc minuts" o "serà molt breu". En canvi ahir la treballadora d'Intermón o voluntària de l'ONG em va descol.locar en replicar: "Uf, mira. No se valenciano y eso que me he presentado tres veces al mitjà".  Em vaig acomiadar perplex. I per la zona de congelats el meu cap bollia i analitzava la resposta que em va regalar la xicota. La dona d'Intermón (ONG que curiosament té el nom fonèticament català) em va contestar així per...i allà van les meues cavil.lacions: A) Mira que bé, com vosté parla valencià i no té temps i jo vull que es faça soci d'Intermón però no sé valencià. No passa res, vosté se'n va a per iogurts i jo ja pillaré per banda algú que xarre en castellà per apuntar-lo. B) La xica està traumatitzada per no aprovar el Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i damunt el seu nivell no li arriba per entendre "ho sent tinc pressa". C) És possible que des de la conselleria li hagen aprovat l'Oral i l'Elemental per la cara o va copiar a l'examen! O, més curiós encara, s'ha presentat tres vegades al Mitjà sense tindre ni idea de la nostra llengua. D) M'estava demanant indirectament que em fera voluntari lingüístic. E) Ja està! És una xica sofisticada. Volia lligar amb mi. F) Carrefour i Intermón proven noves estratègies de "mercadotecnia". Des d'aleshores no he pogut trobar una resposta que em deixe tranquil. Per això he decidit  escriure l'anècdota per si alguna persona pot aportar-me idees. Bé siga experta en ONG (abstindre's Blasco) o en sociolingüística (no cal ser conseller de plurilingüisme).  De tota manera la pròxima vegada davant d'un "¿Tiene un momento?" diré "sí, dispose de temps de sobra, encara que em caduquen els iogurts" i a vore què passa.

dimecres, 1 d’agost de 2012

Uns Ovidi sense sorpreses (publicat a la revista Saó del mes de juliol)

Els guardons de la nostra música d'enguany han sigut els esperats, encara que no haguera passat res amb algun intercanvi de noms en els diferents premis. Perquè és així; al remat la vida és qüestió de gustos i els crítics, com tot el món, també en tenen. Que Carles Dénia superara a Miquel Gil en l'apartat de folk podria ser motiu de disgust per als seguidors de l'home de la veu trencada, però res més que això: una anècdota. Crec, modestament, que el disc de Carles Dénia –amb la sòlida musicació i interpretació dels textos dels poetes arabigo-valencians que tant ha treballat l'escriptor Josep Piera– ha estat la gran aportació d'aquest exercici, on s'han editat més de setanta referències musicals en valencià. Setanta-sis discos és una xifra que dóna ja vertigen si tenim en compte la destacable qualitat de més d'una vintena de produccions. De la resta em quede amb tres noms. Els “pares” de tota aquesta història, Al tall. Músics d'alçada i persones responsables en la seua trajectòria social i professional al País Valencià. Just era el reconeixement en la nit del 28 de juny al teatre el Micalet de València per part del COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià–. Els altres grups que voldria destacar per la seua versatilitat son Verdcel i Aspencat. Els alcoians Verdcel han guanyat aquest 2012 en l'apartat de pop amb “Els dies del saurí”, un disc amb el qual han pres un nou gir sonor després de caminar ferms pel folk i la cançó d'autor. Aspencat, no vaig a negar-ho, és el futur. L'any passat no triomfaren en l'apartat de rock perquè els Obrint Pas es van creuar en el camí. Amb “Inèdit”, un disc bàsicament de remescles dels seus temes més coneguts, s'ha fet justícia a l'excel·lent evolució d'aquesta banda de la Marina Alta. Finalment, pense que caldria repensar-se els premis Ovidi. Són set anys amb una gala en la que majoritàriament tan sols assisteixen els músics nominats i on la presència de l'event al carrer depen de la permeabilitat de determinats mitjans de comunicació. El fenomen de la música en valencià –malgrat els entrebancs existents– ja no és marginal i per tant ha d'obrir les ales i volar més encara. Hi ha que buscar com.
Sant Gatxo. Cançons per als temps que corren No vull tancar aquestes ratlles sense una recomanació per a l'estiu. Si hi ha un disc que estic escoltant darrerament eixe és “Llum” de Sant Gatxo. La formació de la Vila Joiosa ens ha regalat un grapat de bones cançons. Un resum musical del moment que travessem, de com s'ha quedat una generació jove que ha vist com vivia amb les butxaques plenes i ara té dificultats per a celebrar alegries per culpa de la crisi. Llum no és un cant a l'optimisme i si una descripció del present i una recerca del futur (com també ho era el darrer disc de Munlogs titulat igualment Llum fa ara déu anys). Amb tot, el que predomina als temes de Sant Gatxo és la fotografia de la societat en general i els drames personals. De nou guitarres confeccionant tornades i lletres portant l'emotivitat al límit. Pop i rock sòlids, una connexió mesurada amb l'anterior cd “Si tanque els ulls” per a suportar la calor i les notícies als diaris.

dilluns, 30 de juliol de 2012

La Casa del Pati

Imaginant  un retorn impossible entre carrers de colors anticrisi, comerços efímers que voregen l'origen: la casa del patí, finestra al mercat, tapiada la porta, records d'un 'infant. Arribe als Maristes...oh! esclat urbà del Convent! terrasses per a forasters ocupen la plaça, ancians bronzejats que brinden entre bodes, comunions i soterraments. Allí vaig vore a Llach, Glamour i el Sifoner. Torne al carrer la Mar,  on pubs, llibreries i botigues de roba escriuen la vida als peus del Castell. I baixe de nou Diana avall I torne a girar. Magallanes. La casa del patí, finestra al mercat Cabreig a la cara i ganes de tornar.

dilluns, 16 de juliol de 2012

DÉNIA I LA MAR DE JULIOL

Queda malament que ho diga però els deniers que estem fora recordem durant aquests dies el que significa viure el juliol a la mar de la nostra ciutat. Al llarg d'un dia passen moltes coses a les Rotes, les Marines, els Molins, les Bovetes, l'Almadrava, les Deveses o la Marineta Cassiana...però totes elles estan carregades de contemplació, deler i goig. La mar. És el que té la mar. Que cansa, que refresca, que enganxa. Anys enrere, un podia alçar-se tal dia com avui i córrer a primera hora xafant l'arena banyada. Un capbussó i una dutxa freda et preparaven per a l'esmorzar. En bicicleta al Mercat. Entrepà de figatells, tertúlia i frigoleta. A les dotze a bussejar, quatre caragols per a bullir amb llima i ja estem fent l'aperitiu. No, jo no vaig als Bous a la Mar. Un dinar lleuger, amanides, truites i polp sec torrat. Cervesa. Una becadeta baix d'un pi o a la terrassa. Bicicleta i al poble. Compre beta i coreà (a casa tinc crancs pensant en les orades). Faig un cafè a un bar del moll entre mariners queferosos. Torne a casa i prepare les canyes. Un darrer bany, controle les clotades i els alguers. Agafe una referència a terra. Cride a un veí d'estiueig. Del poble o preferiblement alcoià (els millors turistes de Dénia). Agafem les canyes, les cadires, entrepans i beguda. Cau el sol i prenim posicions a la platja. Vénen forasters a vore el poal buit. Posem un cartell al fons en diferents idiomes que diu: "pesquem sense carnada, no cal que esperen per vore si enganxem qualsevol peix". Busquem la pau i la poca frescor que ens dóna la nit. Parlem de la vida, de com ha anat l'any. Hores més tard recollim les canyes. Hem fet porra. Ens tirem a la mar a les fosques. Contemplem el castell i el port encesos de llums. Un vaixell ix cap a Eivissa. "Em faria un gelat". Amollem els crancs, alimentem els peixos tirant els cucs. Anem al xiringuito i rosseguem xocolate i llepem nata fins arribar a casa. Em repasse amb la màniga de regar el jardí. Em gite fresc, amb la finestra oberta al cel i sense por a les rondalletes. Demà he quedat per pujar a la creueta del Montgó i després...de nou la mar de juliol.

dimecres, 11 de juliol de 2012

SONA V. La internacionalizació de la música en valencià (Publicat al número de juny de la revista Saó)

Després de passar per diferents mitjans (Sí Ràdio, Pica'm i Levante-EMV) el Sona V fitxa per Saó per comentar aquelles produccions més interessants que la música en valencià genera mes a mes. Una modesta recomanació de discos i actuacions que busca promocionar els nostres grups i solistes en els diferents camps estilístics. Per sumar-li un valor afegit a aquestes ratlles comptarem amb les imatges del millor fotògraf del rock valencià: Xepo Walter Sanches. Un home que viu per mig món fotografiant models per a campanyes publicitàries o cobrint Olimpíades –com és el cas d'enguany– però que sempre té un espai per a la seua gent quan xafa el País Valencià. Publicar les instantànies és tot un luxe per a mi i la revista. I ja que parlem de valencians rodamons és just que citem alguns artistes que toquen per Europa, Àsia o Amèrica emprant la llengua de March. Obrint Pas ha triomfat a terres nipones, ha recorregut escenaris d'Alemanya, França o Anglaterra (entre d'altres estats) i ara mateix es disposa a saltar l'Atlàntic per formar part del festival de rock més important d'Equador. Al Quito Fest –a la capital del país– la formació de València actuarà l'11 d'agost en un esdeveniment que cada any congrega més de 70.000 assistents. Afortunadament ja no és un cas aïllat. Pau Alabajos ha estat recentment per l'Uruguai i Feliu Ventura també ha tocat pel mateix país, per l'Argentina i Xile. Són bons moments per a la nostra música a nivell creatiu, malgrat la inexistència d'una indústria cultural digna i els minsos ingressos que perceben per actuar tan lluny. Tot i això, "tocar a l'estranger és un camí que hem de fer", destaca Pau Alabajos. Amb el seu darrer treball "Una amable, una trista, una petita pàtria" el cantautor de Torrent se situa ja entre els grans i la seua projecció sembla imparable. Dels concerts realitzats a Panamà, Estats Units, Quebec, Palestina, Alemanya, Itàlia o Suïssa hi trau una reflexió: "és més fàcil tocar a terres alemanyes que a Albacete, que està aquí al costat". El 29 de setembre Alabajos té previst fer una actuació al Palau de la Música de València on enregistrarà l'espectacle per traure un disc en directe amb orquestra simfònica. Més de cinquanta músics l'acompanyaran en un recital especial. La música en valencià ha tingut el Palau com a símbol de lluita, donades les dificultats que han tingut els artistes per accedir a les institucions, teatres i mitjans de comunicació públics. Premis Ovidi i festivals d'estiu El 28 de juny s'hauran lliurat al Teatre Micalet els premis que atorga el COM –Col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià–. La collita d'enguany ha estat molt bona en els apartats de rock, folk i cançó. Es tracta d'una manera de conèixer quines són les tendències musicals actuals i d'apuntar els guanyadors per vore-los en directe aquest estiu. Dos festivals de referència: Feslloch (Benlloch 5, 6 i 7 de juliol) amb un extens cartell on hi són, entre moltes bandes, la Gossa Sorda, Aspencat, Sant Gatxo, Verdcel i Feliu Ventura. I per altra banda el Festaborigen (Benissa 21 de juliol) amb la presència de Desgavell, Ki Sap i Mugroman.

dissabte, 30 de juny de 2012

Ahir vaig plorar cendra. De Ferran Aleixandre

AQUEST ESCRIT HE CREGUT OPORTÚ PENJAR-ĿO. DESCRIU LA RÀBIA I IMPOTÈNCIA DAVANT DEL DARRER GRAN INCENDI QUE CREMA EL NOSTRE PAÍS. Ahir vaig plorar cendra Què està passant al nostre voltant? De veritat els importa el nostre demà? Les retallades al futur, a l’evolució i al benestar, de veritat són necessàries? Com sabeu, estic recuperant-me d’una operació a casa de la meua mare a València. Tot anava bé, animat i millorant a poc a poc. Però ahir em passà algun fet excepcional, d’eixos que escoltes: -“en un segon et canvia la vida...” Així va ser, vaig viure les hores més horribles de la meua vida. Quan m’alcí de matí, el cel era molt gris, no passaven els raigs de sol, i queia un tapís blanc i negre sobre els arbres i els cotxes del carrer de ma mare. Ràpidament vaig assabentar-me de què passava al cel, al nostre país. Les meues pitjors previsions es van complir, hi havia un gran incendi a Cortes i a Dos Aigües. Vaig encendre l’avorrida televisió i un nus travessà la meua gola. Dos aigües, que està a prop del meu poble on visc amb el meu germà, Montroi, estava sent literalment arrasat per les flames d’aquells que volen acabar en tot. Una dóna de Dos aigües, deia que des de fa anys, volen tirar-los del poble i acabar amb ell, i després del desastre d’ahir, m’ho crec. El meu germà estava a casa, i des de les quatre de la vesprada del dia vint-i-vuit, quan començà l’incendi, no va escoltar cap avió, helicòpter, camió de bombers... i, curiosament, cap veí tampoc escoltà el “gran desplegament de mitjans aeris i humans” que vora al migdia d’ahir vint-i-nou de juny, declarava el president de la “comunitat”, després de baixar d’un helicòpter i fent el paripé al centre d’emergències de Gàtova, MENTIDA!!! Però, ràpidament, i com si de màgia negra es tractara, i sense ningú, i dic ningú, explicar-nos com ni per què, (bé, encara que si ho pense, podríem saber per què, per exemple voreres de carreteres molt brutes, boscos deixats, retallades en medi ambient, interessos econòmics, especulació, acabar amb el benestar...) el foc va córrer en un temps record, varies muntanyes de gran valor ecològic, de fauna i flora, carreteres i valls, per arribar a rodejar la vall dels Alcalans, just on està la meua casa, la meua urbanització. Mentre, el foc també cremava part de Torís i corria implacable acabant amb tot ésser viu que es trobava pel seu camí. El meu germà estava celebrant l’últim dia de curs a l’escoleta, quan li digueren que anara ràpidament a casa, perquè estaven desallotjant la urbanització pel dens fum que hi havia. Anà, acompanyat d’una mare, ficà dins la casa a la nostra gata, arreplegà el meu cotxe i baixaren els dos al poble. Poc després, va pensar en la nostra xica, i valentment, amb un pare de l’escoleta, tornà a agafar-la per baixar a casa de la mare. La seua definició d’aquells moments és terrible, com una peli de por, de catàstrofes naturals i negror per tot arreu... Travessà dos controls d’aquells que diuen que són professionals, i arribà a casa. El fum era insuportable i la muntanya que tenim enfront de casa ja era part d’un paisatge en flames. El meu germà, valent, entrà a casa, agafà la gata, la ficà en la seua caseta, agafà alguna roba, la memòria de l’escoleta i ràpidament, baixà a València. Eixes hores van ser les més tenses, difícils i nefastes de la meua vida. Quan vaig sentir al meu germà diguent-me que ja estava bé, vaig començar a plorar, a plorar cendra, a plorar per aquest tremend delicte ecològic, per aquest país en el que sí saben de cotxes, d’arquitectures inviables i de lladres, però no saben cuidar, mantenir i valorar una de les coses més importants del ahir, de l’avui i del demà, els nostres arbres, el nostre benestar i el futur de verds i cants d’ocells dels nostres fills i filles. Per tot això, senyors polítics de retalls, ineptes d’actuacions, d’helicòpters, de mans de foc i de butxaques plenes d’euros, us demane, per tot el dany emocional, al nostre benestar i per aquest delicte terrorista i ecològic que heu fet o permés, la vostra immediata dimissió. Sense més paraules, i sols, amb un futur gris i de boscos negres, m’acomiade plorant i esperant que qualsevol dia, els responsables d’això, estigau plantat pins i pins per tot el nostre país, fins que caigueu morts de pena, com estem avui una gran part d’aquest país de titelles i borinots. Ferran Aleixandre i Barreda            

diumenge, 17 de juny de 2012

El Sona V a SAÓ

Al proper número de la revista SAÓ hi trobareu els comentaris musicals que darrerament escrivia al diari Levante, mitjà que va prescindir del meu ofici fa ara un mes. El SONA V -amb V de Valencià- serà, com sempre, un espai per recomanar discos, anunciar novetats, proposar concerts i explicar batalletes diverses sobre l'estat de la música del nostre país cantada en català. Les ratlles publicades a la revista degana en la nostra llengua a terres valencianes també les podreu llegir al meu blog. És per a mi un plaer entrar a formar part de SAÓ després de rebre una telefonada de Vicent Boscà, el seu director. I el que és més important per als lectors, grups, representants i discogràfiques: comptaré amb les fotos del gran Xepo Walter Sanches, un fotògraf únic i irrepetible, a banda de millor amic. La música valenciana està viva, SAÓ també. I jo feliç!

diumenge, 11 de març de 2012

Una riuada millor que una guerra

Algunes històries laborals de la meua vida han sigut gratificants. La majoria diria jo. En altres casos no puc dir el mateix. Empresaris i directius que enganyen sistemàticament als treballadors n'he conegut uns quants i tampoc tinc massa experiència. Per altra banda, en tres o quatre treballs he estat sense contracte o amb una beca que no servia per cotitzar. Ara, amb la reforma recent, el pànic s'ha instal.lat entre companys, amics i coneguts de l'empresa privada i pública. Els que manen tenen plena llibertat per reconduir els destins dels negocis i el futur de moltes vides. El comiat massiu ens envolta amb la mateixa freqüència que les paraules "estic aturat". Com puc defendre aquest sistema econòmic rovellat i caduc? Aquest mètode que segueix enriquint alguns i afonant a més i més gent? Un amic em va dir que abans les coses es resolien amb una guerra. Avui m'han assegurat que no, que serà una riuada: una solució, per tant, més valenciana. El problema és que les desgràcies nacionals, locals o mundials, sempre afecten als de sempre. Perquè el Xúquer ni es desborda a Wall Street, ni passa per les Illes Caimà o per Suïssa. En tot cas, preferisc el fang de la Ribera que el fang d'una trinxera. Una mort més estètica, pense jo.