LA FE

Una infermera, administrativa o auxiliar major, d'uns seixanta anys, s'apropa al metge de portes del pavelló infantil de l'hospital La Fe de València. Plorant, amb la mà tremolosa i els papers mullats, li diu al metge: "No puc mes, ho sent molt, li ho demane com un favor personal però per favor atenga a aquest xiquet (li mostra un full) porta dues hores seguides plorant sense parar, cada volta que em pose darrere del mostrador no sé com mirar a sa mare".
El metge de triatge abaixa el cap amb un afirmació breu, ressignada.
És un diumenge de vesprada a un hospital destartalat, on més de 300 xiquets malalts poden haver passat al llarg d'un dia per urgències amb esperes d'entre dues i cinc hores en uns passadissos vells, recarregats d'olor a mocs, a febre, a angúnies...
El personal de la Fe, excel.lent, com en molts hospitals públics del País Valencià. Zeladors, administratius, auxiliars d'infermeria, infermers, metges, traballadors de la neteja...gent que no es rendeix i que encara fa de la vocació laboral una lluita diària tot i els entrebancs d'un sistema saturat i oblidat per part de l'administració valenciana.
Ara es produiex de manera programada el trasllat a la Nova Fe. Un nou centre hospitalari de referència. "El més gran d'Europa" que diria el servei de propaganda dels governants del PP.
Mentre això passa els pediatres de la Fe es manifesten en contra del trasllat. Malgrat les dificultats que hi ha en el vell pavelló infantil, les dependències per a xiquets estan separades del gran edifici d'adults i això no deixa de ser un avantatge per a pacients i professionals de la salut.
A la Nova Fe no serà així i despareixerà un dels vaixells insígnia de la sanitat valenciana: L'Hospital Materno Infantil de la Fe.

L'any que ve milers de xiquets que intentaran curar-se a l'avinguda de Campanar ho faran en un complexe sanitari que en l'apartat de la pediatria presenta molts dubtes sobre les seues millores.
No es poden imaginar els pares i les mares com m'agradaria que la Generalitat invertira més en sanitat i menys en festes, cotxes, vaixells, aeroports inservibles i parcs temàtics.

El Verger i el Safari vs València i el Bioparc

Fa uns dies em va colpir el tancament del Safari Park del Verger. Per als ciutadans de la Marina ha sigut durant molt de temps un referent de l'oci per a xiquets i grans. Amés de ser un recinte on poder conèixer animals als quals difícilment teníem accés. També ha estat, sense cap dubte, un xicotet motor de llocs de treball que han repercutit fonamentalment entre els veïns del Verger, Ondara i Pego.
Com a periodista vaig cobrir dues notícies de relleu en el Safari. Una de positiva i l'altra de negativa. La bona va ser el naixement d'uns lleons albins i la dolenta la mort d'una parella de jubilats alemanys als quals dos tigres van fer pedaços en eixir els ancians del seu cotxe i endinsar-se en territori felí.
Amb el Safari del Verger "xapat" em pregunte com sobreviu el Bioparc de València. Durant un any he visitat totes les setmanes aquest luxós recinte zoològic i m'ha preocupat la constant falta de públic. Entre setmana i de vesprada apenes vint persones passegen entre els animals de Madagascar i Àfrica. Pels matins he vist grups d'escolars en alguna ocasió i els caps de setmana bàsicament famílies amb abonament de tot un any per cada adult (no arriba als 60 euros) i un grapat de turistes.
Sincerament i en època de crisi veig perillar el Bioparc, després del dubtós sistema d'expropiacions de terres del consistori i posterior concessió a una empresa privada que se n'ha fet càrrec de la gestió.
Aquest zoo "tunejat" que temps enrere era plenament municipal és el clar exemple (un més) de la política de muntar falles insostenibles del PP (el Palau de les Arts, Terra Mítica, la visita del Papa, la Fórmula 1, la Copa dels Velerets...). Uns fan el negoci inicial i després el deute el paguem els ciutadans via ajuntament o Generalitat.
Però bé, no voldria posar-me negatiu. Els animals en captivitat donen llàstima però és innegable que ens atrau la seua bellesa i sentim emoció en vore'ls al davant.
Els actuals dirigents polítics que manen, per contra, només donen llàstima. Llàstima i fàstic, molt de fàstic.

La confiança de metges i pacients

Porte més de dues setmanes combatint una tos nocturna que no em deixa descansar ni a mi ni als meus. Tota mena de xarops no han posat fre als aspres moviments de gola que repetisc al llit o rebecat al sofà.

Durant aquest periode de temps he acudit dues vegades al metge. El meu titular de capçalera és un home afable i tranquil que en les meues visites no s'ha brindat a mirar-me la gola ni oscultar-me el pit. Sempre de cara a l'ordinador i sense moure's de la taula.

Mal professional o excés de confiança? El cas és que comentant-li els símptomes en té prou per a receptar-me xarops i alguna caixeta d'iboprufé.Dic jo que menys mal que no sóc hipocondríac perquè podria dir-li que tinc un atac al cor i de seguida m'ingressaria a l'hospital per obrir-me el pit en canal i practicar les operacions que feren falta.

La confiança d'un metge en un pacient és important i a l'inrevés igual...però eixe excés de confiança que demostren alguns facultatius no és bo. Al remat un pensa que realment estan contents amb el programa d'ordinador que tenen i mitjançant el qual posen la paraula "constipat" i polsant "enter" ja apareix el medicament a subministrar.

Ja torna la tos. Deixe d'escriure i vaig a la cuina per buscar el "Mucosán". Si no millore ja dubte entre si tornar al centre de salut o buscar al "Google" una medecina que em vaja bé. Després, probablement, canviaré de metge.

Els esmorzars de la policia

No hi ha res com anar a esmorzar al bar del mercat municipal. A València, al Mercat de Rojas Clemente -entre la Gran Via Ferran el Catòlic i Guillem de Castro-, existeix un local d'aquells que triomfa més que el tàndem Messi-Guardiola.

El problema per esmorzar sense presses passa per les dificultats que tenim els usuaris del mercat per aparcar (tot i ser zona blava de pagament) i per la rapidesa dels policies locals en multar els vehicles mal estacionats.

El bar en qüestió té tant d'èxit que la mateixa policia nacional i local fa unes taulades d'aquelles d'esmorzars d'ensaladeta, olives, cacaus i entrepans que peguen un esclafit.

Ara bé els agents dels dos cossos fan un mal ús de la seua autoritat per tal d'omplir-se les panxes en el seu merescut descans laboral del matí.

Un servidor ha vist en diverses ocasions eixos esmorzars d'uniforme mentre el cotxe de la policia local està mal aparcat en direcció prohibida i molestant. Altres vegades he vist la furgoneta de "la Nacional" aparcada amb tota la barra damunt de la vorera...

Ara bé, cal ser positius. Si esmorzen bé estaran contents i igual no mamprenen a fer controls a la gent honrada ni tampoc posen multes als clients que volen comprar al mercat i pegar un mosset.

Vent i fulles

Veure les fulles amuntegades ordenadament sobre les voreres dels carrers de València m'ha transportat al carrer Campos de Dénia.
Es tracta d'una de les artèries urbanes de més bellesa que conec (tot i que queda malament dir-ho havent nascut allí) i que enllaça la Glorieta del País Valencià amb el port de la capital de la Marina.
Tot plegat és un passeig ombrívol on deniers de tota mena i nacionalitat prenen cafè a les terrasses, compren a les botigues i ho passen malament a les nombroses entitats bancàries que ara s'arrapen formant SIP, fusionant-se o posant el cartell de "es lloga" als seus locals.
De xiquets jugàvem amb les grans fulles caigudes dels plataners que s'alcen amb orgull urbà entre els edificis i la calçada del carrer Campos. Era l'inici de l'arribada del fred, de les ganes d'anar al cinema els diumenges (quan a Dénia teníem cinemes), de jugar als vídeojocs a les boleres o de pelar-nos els llavis als banquets per culpa de les mestralades i de la sal de les pipes que menjàvem.
He de reconèixer que tinc ganes de tornar al meu poble, ni que siga per xafar eixos grans pàmpols de plataner per produir eixe soroll del "crequec, crequec" que sona en fer miquetes les fulles seques.
A Dénia, aquests dies de vent, molts amics i coneguts s'arreplegaran als bars de les Rotes i de les Marines per gaudir dels temporals de mar, amb la copeta entre les mans, un bon llibre o una llarga tertúlia. Jo m'imaginaré que faig el mateix per la mar de la Patacona o pels arbres de Beniferri.

Taronges.cat

Farà ja més de quinze anys que conec a Vicent Sengermés. Incansable activista de la música en valencià amb el seu estudi i segell (cambrarecords), vell conegut del món de la indústria dels pernils i també llaurador, com bona part dels seus veïns de Real (la Ribera Alta).
Escric aquestes ratlles mentre el suc d'una mandarina de la varietat "Beatriz" m'omple la boca fins recòrrer dolçament l'interior de la meua gola.
Sengermés ara comercialitza les seues taronges i mandarines ecològiques a través del portal www.taronges.cat.
Només puc que desitjar-li molta sort amb aquesta nova experiència agrícola. El producte és excel.lent. Gallons durs, saborosos i farcits de suc. La fruita per fora de color impecable i amb una flaire que et condueix inevitablement als rebuscats bancals dels termes de Torís i Real. Tot això mentre t'acarona la frescor dels canyars i baladrars del riu Magre i el soroll de les guitarres acompasades pels llampecs del sol sobre les ampolles de vi buides, després d'un llarg esmorzar.
"Beatriz" que bona estàs! Vaig a la cuina a per un altra mandarina.

Versos vells

Si el cor es fa escletxes
com un paisatge del passat
arrasat per diables de persones
-ambaixadors del país sense futur-
caminaré de nou cercant bancals
i beuré en la font on tu em digueres "mai"
caliu d'amor a vora mar...
com el record que engega la meua existència.

Ma mare, igual que la terra, em deixa respirar
i un dia, amb el davantal prest per al dinar,
em diu que has trucat.

"Ve per a quedar-se"
I el sol esquartera els núvols
i mire els horaris dels autobusos.

Escola Valenciana i la Gira

Fa no res que he rebut el disc de "la Gira" que edita Escola Valenciana amb l'ajut d'un grapat d'institucions entre les quals figuren les principals universitats valencianes. El treball torna a ser una bona plataforma per a conèixer la música que s'ha fet en l'últim any en la nostra llengua a terres valencianes. L'obri la cançó "Tenim la Clau" que va fer per a la Trobada de Benimaclet Àlvar Carpi. Un home amable, bon professor i excel.lent guitarra que ha fet una peça sòlida -per fàcil- i encomanadissa. El que feia falta.

Vaja per davant l'enhorabona a Escola Valenciana i a tots els grups i solistes que hi apareixen, mèrit compartit amb el segell Mésdemil que s'ha encarregat de la producció del cedé.

En aquesta entrada volia parlar-vos del concert de Mishima, formació que recentment ha visitat València, però ho deixaré per a més endavant. Ara toca gaudir de les 22 cançons del Volum 5 de "la Gira" i de tot el que es cou a http://www.musicaenvalencia.com/ i http://www.lagira.cat/

Nous viatges, cap a millors terres

La crisi té les seues oportunitats però hi ha gent que s'encabota en desaprofitar-les. Les empreses de comunicació no paren de retallar plantilles i encara no saben com afrontar la reconversió en la que estan capficades.

Parlant amb companys de diferents mitjans i ciutats coincideixen, majorment, en una idea. Els periodistes que es queden treballant o que contracten per substituir els acomiadats només acompleixen un perfil: el de la comoditat econòmica per als gestors del periòdic, ràdio o tele de torn. O el que és el mateix; es queden els dinosaures que costen un ronyó (d'indemnització) de fer fora, o es contracta gent que cobra una misèria i que en cap cas té una solvència contrastada.

Veig una miopia exagerada en els mass media del nostre entorn cultural. No s'aposta pels professionals de veritat. No es veu ni la trajectòria dels que vénen, ni la projecció que poden tindre en el futur. Igualment en els acomiadaments o en les fugides de la crema ningú es para a pensar que hi ha periodistes de raça, que han fet d'eixes ràdios, teles o diaris uns autèntics referents de la informació independent, fresca i de llenguatge directe. Sense pors.

Això no té remei. Ningú ostenta les claus o els ingredients únics per eixir d'aquesta situació que travessen els mitjans de comunicació. Ara bé, tinc clar que si algú pot fer res per salvar eixes empreses són els professionals de la informació de veritat. Els treballadors que busquen la noticia, la trauen i fan trontollar a qui faça falta per explicar-nos la realitat caiga qui caiga, sense estar pendents de qui posa la publicitat o de quin polític et paga indirectament la nòmina.
La resta de cures d'emergència no deixen de ser una manera de tapar forats i salvar el cul als quatre que volen mantindre el poder i el jornal de les èpoques de bonança (altrament dits directius).

En dies on la paraula ERE és repetida constantment, i on homes i dones de la comunicació fan les maletes per una pèssima gestió de recursos humans, només puc animar eixos periodistes a que continuen buscant notícies amb dignitat per a narrar-les. La societat que tenim, òrfena de referents i malalta de mediocritat, necessita d'aquestes persones.

Les meduses de la Generalitat

S'apropa l'agost i llig amb atenció l'estudi de la Universitat d'Alacant sobre l'aparició d'una medusa tropical a Dénia que pica i de quina manera (2.500 cures quantificades al 2008 en una sola platja).
Per a una ciutat que viu del turisme això és una mala noticia que pot espantar els usuaris dels prop de 20 km de litoral que té la capital de la Marina Alta. La Universitat d'Alacant (UA) no sé si ha fet bé en traslladar eixe informe a l'agència EFE, empresa de comunicació resposable d'haver escampat la història en el moment d'escriure aquestes ratlles. Igual s'ha fet amb tota la idea, cansats que les administracions no facen cas de les denuncies de turistes i investigadors.
El que està clar és que la medusa en qüestió, que té forma de cubell, apareix a les costes valencianes pel canvi climàtic, pense el que pense el cosí de Rajoy.
La Mediterrània està calenta i sembla una mar tropical. Mentrestant les mesures del govern de Francisco Camps (eixe president que té tan poca confiança per part del poble valencià, segons la darrera enquesta del CIS) són la potenciació de la construcció mitjançant decrets (per fer més PAI una vegada recuperat el sector), quan el que necessitem és protegir el nostre turisme i no l'especulació continuada de la rajola.
A la Generalitat li ha d'arribar més prompte o tard el canvi (climàtic o no). Esperem que quan Camps ocupe la galeria de l'oblit (Lerma, Zaplana, Olivas...) el que prenga el seu seient no siga pitjor que ell. Meduses que piquen i molt seguiran, segur, vivint de les administracions públiques i dels partits polítics.

4902BRB (Versos per albirar nous horitzons)

Porte els lloms nugats a les vèrtebres,
el bloqueig del cos, paràl.lisi de l'ànima.

Plore pel dolor de cada contractura,
pel moviment alliberador de tensions
que genera una càrcer a cada articulació.

M'imagine morint ert com un bacallà,
penjant sec dels fils d'una barca,
el sol farà saltar la meua pell
i el meu cap
-separat del tronc i llençat a la mar-
serà pessigat per un cranc merder,
d'aquells que habiten les parets del moll.

Però encara estic viu
i amb ganes d'encetar un nou camí.

Com a bon mariner
desfaré els nusos de la meua vida.

Agafaré el cap amb força
i la vela s'omplirà amb un nou alè de llebeig.

Serà aleshores
quan passaré pel costat de les drassanes
i diré: "ara torne".

Premis a la música en valencià

Aviat es lliuraran els premis Ovidi en la seua cinquena edició. La música en valencià estarà de festa el dia 7 de juliol amb els guardons que cada any escenifiquen les millors propostes musicals que s'han editat.
Com en darreres ocasions he format part del jurat i una de les coses que més m'ha preocupat enguany -en línies generals- ha estat el pobre nivell de les lletres. La repetició dels continguts i les fórmules per a explicar històries n'és una constant. Potser siga una percepció personal i que un servidor siga massa exigent. Igual el públic que consumeix rock, folk o cançó no té problemes davant de textos similars o poc encoratjadors literàriament. Al cap i a la fi és el mercat el que mana, les audiències i els seguidors de bandes i solistes. Res a afegir doncs.
En tot cas hem d'estar contents. Hi ha grans discos aquest 2010 i una producció que creix malgrat la invisibilitat gairebé constant que pateix la nostra música en els mitjans de comunicació públics i privats.
Sempre hem fet bandera de les dificultats i al final acabem tirant del carro per recuperar espais de la nostra cultura. Això marxa. Enhorabona als participants.

Retrobaments

Fa ara una setmana que vaig tindre una gran alegria en retrobar-me amb bons amics de la universitat. En dues dècades passen moltes coses i, per tant, amb un sopar i unes copes no en vam tindre prou per explicar-nos la vida. Això comportarà segur una segona part. Benvingut siga el "Sopar Dos" i si ve més gent millor. Que quan serà? No ho sé. Però entec que no passaran 15 anys més.
Aquestes reunions s'han posat de moda darrerament amb les xarxes socials que funcionen per internet. Fa un mes un vell amic em va dir que havia participat en un fòrum d'antics alumnes del col.legi que va desembocar en un inevitable sopar.
La nit pintava bé amb vora una dotzena de confirmacions que ja és molt, en un curs acadèmic (recorde) prou desestructurat i fracturat per una època (els setantes) difícil per a l'educació pública, en una escola desbordada en acollir el primer gran boom de la immigració que jo recorde.
El cas és que al remat, conforme s'apropava el dia, la gent anava despenjant-se. El meu amic es va quedar a soletes amb una xica que just compartia filera de taules amb mi a classe.
Podria parlar-vos d'un sopar a dos. D'una nit que acabà entre vins i rialles parlant dels fills d'un i de l'altre. O, millor encara, podria escriure sobre una nit boja de sexe entre dues persones que sempre es van mirar amb bons ulls quan estudiaven l'Educació General Bàsica.
Res d'això va passar. Els dos van decidir no quedar a soles i esperar una nova ocasió on el grup fora consistent i nombrós.
Em sap greu. Un sopar de dos pot arribar a ser igual de divertit que de vint. La vergonya cibernàuta, ja se sap, a tots arriba. Com la quantitat de missatges de l'insistent senyor Facebook!

La calor dels optimistes

Hi ha persones que reviscolen amb l'arribada de la calor. Eixa sensació de bonhomia, que a tots ens ha entrat alguna vegada al mes de maig, fa que caminem per una singladura més optimista gràcies a tot el que significa incrementar la vida a l'aire lliure.
L'altre dia, al claustre de la Beneficència, vaig poder entrevistar al professor José Antonio Marina. He de reconèixer que de filòsofs en conec pocs, però amb tots tinc eixa sensació de cafè-conversa (amb el sol baix de fons) a una terrassa a la vora de la mar.
Aquest home vol fer dels pares uns bons educadors de fills. També té unes idees interessants per millorar les empreses. Propostes que passen -evidentment- per la cohesió de directius, accionistes i treballadors. En aquest apartat d'empresa intel.ligent va repetir en diferents moments la paraula confiança. Confiança entre els treballadors i els directius, confiança dels accionistes envers els directius, confiança dels clients cap al producte que es vén i cap als responsables del producte...
No hi ha res pitjor que la pèrdua de confiança. I no parle del món laboral, empresarial o econòmic solament. Ara bé, hi ha una situació pitjor. Aprofitar-se'n de la confiança de la gent per actuar com un tirà. Creure's que un es Déu, o una divinitat venerada.
El lema econòmic, polític o social de la confiança és d'alt risc. Per a posar-lo en pràctica cal ser una persona normal, a ser possible honrada i sobretot intel.ligent, com diria el pensador-xarraire de Marina.
Amb l'optimisme primaveral i l'espenta de la confiança, si més no, es pot pair una bona entrada a l'estiu. Ja se sap que "la partida la guanya no el que té les millors cartes, i sí el que millor les juga" com vaig escoltar l'altre dia envoltat de psicòlegs i docents.
Per tant, rellegiré fragments de l'obra "Els veïns del meu carrer" de J. V. Foix. Avui necessite retrobar-me amb les avantguardes.

Un lloc per a seure i pensar

Els habitants de les Bassetes, al litoral més pròxim de Dénia en direcció nord, sempre hem tingut els límits dels pontets que travessen els vells "regatxos".
Com a "regatxo" a Dénia entenem els grans canals que recollien l'aigua de totes les sèquies dels bancals de les partides agrícoles. Aquestes sèquies mare tenien la funció d'alleugerir l'excés hídric de cada hort fent-lo arribar a la mar els dies d'intenses pluges.
Els pontets eren doncs unes passarel.les per travessar els "regatxos" a vora mar. Amb el pas del temps es van convertir en zona de jocs per als xiquets, llocs de trobada per als adolescents i espais de contemplació de la mar, de les dunes, de les barques i de tot l'imaginari de deniers i visitants. A les escales i als trapecis de pedra dels dos pontets, separats per una distància que no arriba al kilòmetre d'arena i mar, podríem recollir moltes històries.
Els pontets sempre han estat un lloc per a pensar i imaginar entre gripaus, corriols, granotes, llises i serps. Unes construccions per a, llibreta en mà, anar explicant coses.
Amb aquesta voluntat d'apuntar idees naix el Pontet.
Res més que això: el passeig assossegat per la mar amb parada obligada per descansar als peus del "regatxo".