També em trobareu a:

divendres, 29 d’octubre de 2010

Versos vells

Si el cor es fa escletxes
com un paisatge del passat
arrasat per diables de persones
-ambaixadors del país sense futur-
caminaré de nou cercant bancals
i beuré en la font on tu em digueres "mai"
caliu d'amor a vora mar...
com el record que engega la meua existència.

Ma mare, igual que la terra, em deixa respirar
i un dia, amb el davantal prest per al dinar,
em diu que has trucat.

"Ve per a quedar-se"
I el sol esquartera els núvols
i mire els horaris dels autobusos.

Escola Valenciana i la Gira

Fa no res que he rebut el disc de "la Gira" que edita Escola Valenciana amb l'ajut d'un grapat d'institucions entre les quals figuren les principals universitats valencianes. El treball torna a ser una bona plataforma per a conèixer la música que s'ha fet en l'últim any en la nostra llengua a terres valencianes. L'obri la cançó "Tenim la Clau" que va fer per a la Trobada de Benimaclet Àlvar Carpi. Un home amable, bon professor i excel.lent guitarra que ha fet una peça sòlida -per fàcil- i encomanadissa. El que feia falta.

Vaja per davant l'enhorabona a Escola Valenciana i a tots els grups i solistes que hi apareixen, mèrit compartit amb el segell Mésdemil que s'ha encarregat de la producció del cedé.

En aquesta entrada volia parlar-vos del concert de Mishima, formació que recentment ha visitat València, però ho deixaré per a més endavant. Ara toca gaudir de les 22 cançons del Volum 5 de "la Gira" i de tot el que es cou a http://www.musicaenvalencia.com/ i http://www.lagira.cat/

divendres, 15 d’octubre de 2010

Nous viatges, cap a millors terres

La crisi té les seues oportunitats però hi ha gent que s'encabota en desaprofitar-les. Les empreses de comunicació no paren de retallar plantilles i encara no saben com afrontar la reconversió en la que estan capficades.

Parlant amb companys de diferents mitjans i ciutats coincideixen, majorment, en una idea. Els periodistes que es queden treballant o que contracten per substituir els acomiadats només acompleixen un perfil: el de la comoditat econòmica per als gestors del periòdic, ràdio o tele de torn. O el que és el mateix; es queden els dinosaures que costen un ronyó (d'indemnització) de fer fora, o es contracta gent que cobra una misèria i que en cap cas té una solvència contrastada.

Veig una miopia exagerada en els mass media del nostre entorn cultural. No s'aposta pels professionals de veritat. No es veu ni la trajectòria dels que vénen, ni la projecció que poden tindre en el futur. Igualment en els acomiadaments o en les fugides de la crema ningú es para a pensar que hi ha periodistes de raça, que han fet d'eixes ràdios, teles o diaris uns autèntics referents de la informació independent, fresca i de llenguatge directe. Sense pors.

Això no té remei. Ningú ostenta les claus o els ingredients únics per eixir d'aquesta situació que travessen els mitjans de comunicació. Ara bé, tinc clar que si algú pot fer res per salvar eixes empreses són els professionals de la informació de veritat. Els treballadors que busquen la noticia, la trauen i fan trontollar a qui faça falta per explicar-nos la realitat caiga qui caiga, sense estar pendents de qui posa la publicitat o de quin polític et paga indirectament la nòmina.
La resta de cures d'emergència no deixen de ser una manera de tapar forats i salvar el cul als quatre que volen mantindre el poder i el jornal de les èpoques de bonança (altrament dits directius).

En dies on la paraula ERE és repetida constantment, i on homes i dones de la comunicació fan les maletes per una pèssima gestió de recursos humans, només puc animar eixos periodistes a que continuen buscant notícies amb dignitat per a narrar-les. La societat que tenim, òrfena de referents i malalta de mediocritat, necessita d'aquestes persones.